Canòlich

Segons la llegenda i la tradició, sovint coincidents, aquest diumenge quatre de juny es complexen vuit segles i sis dies des de la trobada de la imatge de la marededéu de Canòlich, on avui està el santuari de Samt Julià. La va descobrir un pastor –pastors i pastores són protagonistes habituals d’aquestes històries marianes i és lògic pel temps que passen a la natura–. Sense grandalla florida fora de temps, com a Meritxell, però aquest detall no treu com d’inhabitual és el fet, ni la devoció els lauredians per la seva patrona.

La xifra rodona en segles ha donat una difusió més gran a la diada i a la imatge mateixa, amb actes especials. Una reproducció de la talla va ser lliurada pel cònsol Majoral i el seu seguici al papa Francesc, qui va concedir el privilegi de l’indulgència plenària a tots els pelegrins que s’hi acostin moguts per la fe.

Els dos gegants de la parròquia ja havien accedit, a peus de les seves “ànimes”, que bons mèrits van fer per a la benedicció, i s’hi van quedar per a gaudi de la resta de visitants, segurament també admiradors de l’excel·lent mosaïc de l’etern Sergi Mas, que explica gràficament la història de la troballa, de forma ben actual però amb l’esperit des antics autors de frescos romànics.

L’advocació de Canòlich, sense oficialitat, ben bé es pot considerar segona patrona, o copatrona, de tot el Principat, perquè la celebració no només reuneix els lauredians i lauredianes, sinó persones de tot el país, amb més o menys Fe.

Hi ha d’altres imatges de la verge venerades també, com la de l’ecologia, o la de l’església de Vila, a Encamp, però són d’àmbit molt més local o de seguiment més reduït. No obliguen a feinades com la de mossèn Pepe per beneïr tants pans com es reparteixen.

Al novè centenari difícilment arribarà, per molt que la ciència avanci, cap de les persones que han assistit, o seguit pels mitjans, la celebració de dimarts passat. El menor ressò internacional, probablement també l’absència d’actes tan especials com mereixia l’efemèride, no trauran poder de convocatòria a la celebració. Una vegada més, per centenars, potser per milers, es tornaran a reunir al santuari lauredià, per molt que el temps meteorològic no acompanyi en aquesta fi de maig.

D’això, però, mai no se sap. Homes i dones que en saben diuen que aquest juny, en contrast amb la sequera precedent, serà de pluges i tempestes. A saber. Temps era temps quan expliquen les padrines que per Meritxell, al setembre, a més de l’apertura oficial del nou curs –també del polític, amb discurs institucional i solemne– era l’ocasió per estrenar i lluir la roba nova de l’hivern.

Costa de creure avui, gairebé tant com el que explicava l’exministre i ja nonagenari Papito Vidal als dinars nadalencs del Crèdit sobre costums perduts, entre els quals les primeres esquiades als prats encara sense edificar d’Escaldes, també per la Diada nacional, o fins i tot des de prou dies abans.

Tants costums, tants paisatges, tantes persones i personatges que no podem tornar a veure físicament. Ni les històries que van viure, col·lectivament, perquè van ser inútils els intents de recollir-les en escrit per servar-les, ni amb garantia de secret notarial, fins a un moment futur marcat pels mateixos protagonistes. Encara sort de descripcions com les del Josep a Frontera endins.