El diví Juli (II)

El gran historiador romà Suetoni ens aporta interessants aspectes de la personalitat de Juli Cèsar: “Viatjant en vaixell cap a Rodes per seguir els cursos d’oratòria d’Apol·loni Moló, va ser capturat pels pirates prop de l’illa de Farmacussa. El van tenir 40 dies, amb només un metge i dos servents. Els altres els havia enviat a cercar els diners del rescat. Després de pagar 50 talents va ser alliberat i va sortir tot seguit en persecució dels pirates, els va capturar i els va infligir el càstig amb el qual els havia amenaçat sovint de broma”.

És impressionant el seu particular cursus honorum: va ser sacerdot de Júpiter, edil, qüestor, pontífex màxim, cònsol i dictador. Encara que pertanyent a l’orde eqüestre, durant tota la seva trajectòria política va optar pel partit popular contra el partit dels optimats (els millors), el partit aristocràtic. Sempre per interessos polítics va casar-se successivament amb Cossútia, Cornèlia i Calpúrnia, i va donar en matrimoni la seva filla Júlia a Gneu Pompeu, després el seu adversari Pompeu el Gran.

Entre les substancials reformes que va introduir al funcionament de la República, convé remarcar que “va elaborar un cens dels ciutadans no pas segons els procediments i els criteris territorials tradicionals, sinó per barris i a través dels presidents de les illes de cases, en virtut del qual el nombre de beneficiaris de blat de l’estat quedava reduït de 320.000 a 150.000”. També “va gravar amb drets de duana les mercaderies d’importació”; va simplificar el dret civil; va obrir al públic biblioteques gregues i llatines, i fins i tot va aixecar un teatre de dimensions extraordinàries al peu del mont Tarpeu, construir un camí des del mar Adriàtic fins al Tíber a través de la carena dels Apenins i obrir l’istme de Corint. Juli Cèsar planejava magnes projectes per a l’exaltació i la modernització de Roma.

Suetoni continua aportant-nos dades: “Pel que fa a la reputació de la seva decència, res no va tocar-la, llevat de la seva convivència amb Nicomedes (rei de Bitínia)”. “Que va ser molt moderat en el vi, no van negar-ho ni tan sols els seus enemics. És de Marc Cató aquesta dita: “Cèsar fou l’únic home que va escometre sobri la destrucció de la República”. Estaven d’acord els seus contemporanis que “en l’eloqüència i en les arts militars va igualar, i en alguns casos va superar, la glòria dels més destacats”. Ciceró (Brutus) admirava Cèsar com a escriptor: “Va escriure unes memòries, sens dubte molt dignes d’elogi: el seu estil és sobri, directe i ple d’encant, i estan totalment despullades d’ornaments oratoris, com si els manqués el vestit.” Són altament recomanables les seves obres cabdals: la guerra de les Gàl·lies i la guerra civil, no sols per conèixer la seva personal visió dels fets, sinó també per la seva singular qualitat literària.

No per casualitat acumulà tants triomfs militars: "Era un gran expert en les armes i en l’equitació, i suportava la fatiga més del que és versemblant. Durant les marxes precedia les tropes de vegades a cavall, però més sovint a peu, amb el cap descobert, tant si feia sol com si plovia. Si els rius el feien aturar, els salvava nedant o passant sobre ordes inflats, de tal manera que molt sovint s’avançava a les seves ambaixades". “A l’hora d’emprendre les seves campanyes és difícil de dir si era massa prudent o massa agosarat. Mai no va conduir l’exèrcit per camins perillosos sense haver explorat a fons la geografia dels llocs, ni el va transportar a Britània abans de fer personalment un reconeixement dels ports, de les possibilitats de navegació i dels accessos a l’illa”.

“Cap escrúpol religiós no el va dissuadir mai d’allò que hagués començat ni va fer-li-ho posposar. Una vegada, tot i que la víctima sacrificial va fugir quan anava a immolar-la, Cèsar no va ajornar la seva marxa contra Escipió i Juba. Una altra vegada, va caure de bocaterrosa d’una relliscada en desembarcar del vaixell, però transformant aquest senyal en un bon presagi, va dir: Ja et tinc, Àfrica!" ”Entaulava els combats no tan sols amb una estratègia, sinó també aprofitant les ocasions, sovint, tot just acabada una marxa, o, de vegades, enmig de tempestes horribles, quan ningú podia pensar que faria cap moviment”. “Mai no va posar en fuga els enemics sense foragitar-los també del seu campament: d’aquesta manera no els donava la possibilitat de refer-se, espaordits com estaven. Si el combat era molt disputat, deixava anar els cavalls, el seu el primer, a fi que els soldats no tinguessin altra opció que romandre, en haver estat eliminada la possibilitat de fugir”. “Sovint va fer tornar al camp de batalla l’exèrcit en retreta, tot plantant cara ell tot sol als desertors, deturant-los un per un, agafant-los pel coll i obligant-los a retrocedir vers l’enemic”.

Així era aquell gegant en les arts militars i en la seva visió d’estadista. El que no se sap gaire és que, quan va ser assassinat al Senat pels conjurats encapçalats per Til·li Cimber i Marc Brutus, Cèsar va pronunciar en aquell moment suprem "kai sù téknon?" (tu també, fill?), tal era la seva total familiaritat amb la llengua dels grecs, els seus preceptors.