“Dignitat, sempre dignitat”

En realitat havia d’haver publicat aquest article l’any passat per ser fidel als aniversaris que tot seguit evocarem relacionats amb la pel·lícula Cantant sota la pluja. I el títol, “Dignitat, sempre dignitat”, prové de les declaracions que fa Don Lockwood abans de l’estrena d’El Truhan real quan, en clau d’humor i fina ironia, respon a les preguntes tafaneres de la columnista Dora Bailey envoltada dels fans embogits de l’actor i de la gran estrella Lina Lamont.

I és que veient per enèsima vegada Singing in the Rain, no em puc estar de recordar que l’any passat, el 2022, Gene Kelly hauria fet 110 anys; Debby Reynolds, 90, i la pel·lícula, 70. Jean Hagen enguany en faria 100. Dels extraordinaris guionistes, Betty Comden en compliria 105 i Adolph Green fa just 20 anys que va morir.

Considerada per molts el millor musical del cinema nord-americà, quan em pregunten quina és la meva actriu predilecta sempre responc: Lina Lamont, el personatge de la deliciosa veu que en una seqüència de la cinta li engalta al director de la Monumental Pictures, R. F. Simpson, força irritat en aquells moments: “Miri el que diu de mi la premsa: que soc una estrella fulgurant en el firmament del cinema.” Impagable! Per cert, la figura de R. F. Simpson no deixa de ser la personificació de l’autèntic productor de Singing in the Rain, Arthur Freed, que també tenia per costum presentar-se inesperadament als rodatges més aviat a molestar quan els altres estaven treballant. Sembla que això era un vici dels grans productors: David O. Selznick feia el mateix; es consideraven els Reis del mambo. I a propòsit del que acabo de dir, la cançó Singing in the Rain no agradava ni a Kelly ni a Donen, i no la volien a la pel·lícula, però van haver de cedir perquè l’autor de la lletra era el mateix Arthur Freed. En castellà hi ha aquella dita Donde manda capitán, no manda marinero! Ja està tot explicat!

Cantant sota la pluja no tan sols és un gran musical, és la nar­ració perfecta amb molta gràcia del pas del cinema mut al sonor i de les naturals reticències i prejudicis envers el progrés del llenguatge cinematogràfic; un retaule social explicat de manera entenedora en què se’ns diu que qui treu les castanyes del foc és moltes vegades aquell que ni es veu ni es fa notar. Katy Selden, per exemple, encarnada per Debie Reynolds, es veu condemnada a l’ostracisme i a prestar només la veu a l’estrella Lamont. I l’escena del ball entre Kelly i Cyd Charisse també és la prova palpable que la pela és la pela, en aquell instant quan el gàngster llança la moneda a l’aire i s’emporta la noia.

El productor Arthur Freed la va encertar de ple apostant per tirar endavant Singing in the Rain, que no resultaria gens fàcil atès que dos dels grans caps de la Metro, Louis B. Mayer i Eddie Mannix, en veure la primera prova del rodatge declararien que Kelly era massa baixet, massa sexi i gens simpàtic. “No és per a nosaltres”, van sentenciar. Us imagineu que Mayer i Mannix s’haguessin sortit amb la seva? Déu meu senyor, quin disbarat haurien comès! La pel·lícula s’estrenaria al Radio City Music Hall de Nova York, sent, inesperadament, eclipsada pel també musical An American in París, de Vincent Minnelli, amb el mateix Gene Kelly al capdavant fent d’un pintor nord-americà que exposa els quadres als carrers de Montmartre amb poc èxit de vendes, tot sigui dit.

En un principi el paper de Cosmo Brown, que interpreta Donald O’Connor, l’havia de fer Oscar Levant, l’extraordinari pianista que surt a An American in París compartint pis amb el pintor Jerry Mulligan. No crec pas que Levant hagués pogut ballar Make ’em laugh de la manera que ho fa O’Connor, que, per cert, va haver de reposar una setmana sencera d’esgotat que va acabar després d’un número tan acrobàtic i trepidant. I és que en un musical no tot són flors i violes i si no que li ho preguntin a Debby Reynolds, que patiria de debò durant tot el rodatge. Pel que sembla, un desconsiderat i poc delicat Gene Kelly la fastiguejaria a base de bé. Fred Astaire que, per sort, voltava sovint pel plató, salvaria la situació; ell la prepararia amb saviesa i dolçor, i sobretot l’animaria després de trobar-se-la sota el piano plorant desconsoladament tot dient-li: “Tranquil·la, petita, d’aquesta no et moriràs, això és el que és aprendre a ballar; si no sues és senyal que no ho estàs fent bé.” Astaire sabia més bé que ningú què és treballar dur. La facilitat són hores i hores de feina i, sobretot: sant tornem-hi, que no ha estat res!

Per cert, m’oblidava de dir que la cançó que balla i canta Donald O’Connor, Make ‘em laugh, no era precisament un tema original escrit per a la pel·lícula, era en realitat un plagi de Be a Clown, de Cole Porter. Porter, que era tot un cavaller, no va demandar la MGM per la senzilla raó que Singing in the Rain era una pel·lícula que li encantava.