La fauna d'Andorra

Fa uns quants anys que alguns animals salvatges han desaparegut d’Andorra o estan en via de desaparició o estan molt protegits. Al temps del meu pare, que en pau descansi, podien caçar i pescar tot l’any sense permís.

Caçaven llebres, isards, perdius, guineus i pescaven truites autòctones dels rius i estanys. Les truites no es podien pescar quan fresaven, quan ponien els ous a la vora del riu, i també estava prohibit parar filats. Recordo que amb la padrina en paràvem algun d’amagat quan es feia fosc i de bon matí la padrina hi anava i sempre portava alguna truita d’un toll del riu d’Incles.

Del que caçaven alguna peça la menjaven a casa, però moltes les venien perquè de diners no en sobraven. Quan matàvem una guineu s’espellava i veníem la pell per 300 pessetes. Si algú havia matat una àguila la posava a la plaça del poble i la gent li donava cèntims perquè aquest ocell agafava les gallines que voltaven pels prats i se les emportava al seu niu.

Han desaparegut gairebé les llebres, perdius (menys les que tiren els banders), també queden molt pocs ocells com corbs, gralles, orenetes, guatlles i pocs cucuts. També es troben pocs galls de bosc, granotes, ratpenats, rats bufots (deien que eren comestibles), cuques de llum, grapals, esquirols, salamandres, tritons, serps d’aigua, etc.

Els apicultors també es queixen que se’ls moren les abelles, és lamentable perquè són útils per a la pol·linització i la mel i els seus derivats (pròpolis, gelea reial). Encara queden algunes fagines, paniqueres i algun os de pas.

El Sr. Marc Mossoll, biòleg, diu que a la vall del Madriu encara identifiquen quatre espècies de peixos, quatre d’amfibis, sis de rèptils, vuitanta d’ocells i trenta-dos de mamífers. Comenta que la que es troba en perill d’extinció i és prohibit matar-la és la perdiu blanca, que a l’estiu es torna de color marró. El Marc en sap molt d’animals salvatges i podeu trobar algun escrit seu.

Avui dia han aparegut d’altres animals, els porcs fers o senglars, que fan molt mal als pagesos, ja que furguen els prats que queden com una terra i es mengen les trumfes a punt per collir. Els cabirols també són molt gormands, es mengen les plantes més tendres de les hortalisses (cor de l’enciam, pèsols, faves...). Els muflons també provoquen destrosses i les marmotes no fan cap mal (hibernen) i a l’estiu són herbívores. Tots aquests animals no es poden matar si no es fa una batuda amb els banders.

Per acabar, parlaré dels animals que han viscut sempre aquí i que ara també està prohibit matar. L’escurçó, carnívor, molt verinós. La guineu, que si entra en un galliner no deixa cap gallina viva. Les taupes o talps, que viuen sota terra i també provoquen danys als horts i prats. A les farmàcies no es troba ni taupecina ni raticida. De rats n’hi ha molts i poden provocar la pesta, com va escriure l’autor francès Albert Camus.

Segur que me’n deixo molts, que trobareu en llibres sobre la fauna d’Andorra.

Caçadors i pescaires furtius, feu atenció perquè si us enxampen tindreu una multa de 3.000 euros i tres anys sense permís.

Gràcies al Sr. Landry Riba per la seva gran coneixença en fauna autòctona.

Refranys i anècdotes antigues

–Al temps del cucut, al matí moll i a la tarda eixut. Si el cucut no canta per Setmana Santa és mort o pres a França.

–Picada de l’escurçó l’extremunció i del vidriol en portes dol (aquest inofensiu).

–I l’aranya la mortanya.

Una vegada van matar una cigonya que estava de pas i els van dir que portava mala sort. En aquell poble hi va haver moltes desgràcies.

Un oncle meu, molt caçador, es va trobar un animal molt gros, es pensava que era un os i era un teixó (segurament ja no en queden).