Batecs humans dels aiguats de 1982

Han passat quaranta anys i la Valira i el Segre continuen amb la seva eterna funció de recollir l’aigua de fonts, rierols, torrents i altres rius per fer-la arribar tota junta fins al mar. És una cadència contínua, sense aturador, més pausada i silenciosa quan el riu baixa serè i amb un desbordar de soroll, de força i de trencar barreres quan surt de mare i la llera li queda petita unes quantes hores o dies sencers. Això va passar justament els dies 7 i 8 de novembre de 1982, quan la pluja i una llevantada mai vista va fer sortir aigua de les fonts, com la Bordonera, embogida ja el vespre del dissabte 6 i en indrets on no es tenia notícia ni record que hi hagués brollat aigua alguna vegada. Veritables deus van aparèixer enmig de camps, de torrenteres, de vores de camins i carreteres, ajuntant-se a l’aigua de la pluja i provocant els aiguats més forts dels darrers 115 anys, si anem enrere fins als dies 22 i 23 d’octubre de 1907, tinguda com la riuada més gran del Segre anterior a la de 1982. Entre 1907 i 1982 hi ha hagut altres aiguats forts al Pirineu, com el que va patir de ple Encamp el 27 d’octubre de 1937, emportant-se 19 cases, inclosos la Casa Comuna i l’hotel Oros; o el del dia de Sant Pere de 1953, a mitja construcció de la presa d’Oliana, on va provocar importants danys als tallers de fusteria i magatzems que hi havia aigües amunt de l’obra. Abans de la riuada de 1907, es té com a una de les més catastròfiques de la història del Segre (i de moltes altres conques de la península Ibèrica), perquè des de Cerdanya i fins més avall de Lleida se’n va endur ponts, palanques, molins i fins i tot la capella de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell, la del 24 de maig de 1853, que durà cinc dies i va assolar i devastar com mai abans s’havia vist. Curiosament, els aiguats de 1853 van ser en primavera, conjuntant-se fortes pluges amb la fosa de la neu, a diferència de les altres que hem citat, que tingueren lloc a la tardor.

Els aiguats de 1982 van afectar de ple el Principat d’Andorra. La pèrdua de la vida de 14 persones va ser la pitjor conseqüència, seguida pels danys materials en comerços, magatzems, hotels, càmpings, gasolineres, dipòsits de gas, camps de futbol, carreteres, conduccions d’aigua, clavegueram, línies d’energia elèctrica, de telèfons, etc. Una pertorbació social i econòmica que va colpejar de valent tot Andorra, però fent emergir també de l’adversitat, a la vegada, una solidaritat i capacitat de treball per reconstruir allò malmès digna de ser escrita detalladament i tinguda en compte per aprendre’n i saber actuar quan es presentin altres afectacions imprevistes, com són els aiguats, de la natura.

En l’escaiença dels quaranta anys d’aquells moments terribles d’aigües desbordades i desolació, l’any passat es va fer record en forma d’exposicions i alguna conferència. A la vegada, des del grup de comunicació Cadena Pirenaica sorgia la idea de realitzar un documental que fes copsar les dramàtiques hores viscudes, més des d’un caire testimonial, de persones que ho van viure, que no pas com una descripció de la devastació física. Aquella idea ha tingut bon resultat i dimecres passat ho vam poder veure en l’exitosa presentació a la Seu d’Urgell, als cinemes Guiu, del documental I les Fonts van parlar. Aiguats de 1982, dirigit per Albert Crespo, al capdavant d’un equip format per Miquel Ros Morente (banda sonora), Eva Viaplana, Judit Pujol, Jofre Figueras, Gemma Coll, Carles Pérez, Jordi Joaquim Recort i Joel Pla. En la composició del documental, cal destacar la participació de més de 50 actors professionals i voluntaris, que han posat rostre i veu als protagonistes, resultant-ne un relat a l’entorn de les vivències de sis persones que van viure a flor de pell els aiguats en diferents indrets: Martinet, el Pont de Bar, Andorra, la Seu d’Urgell, Montferrer i Oliana. Quan tingueu l’oportunitat de veure’l (se n’ha fet una edició en 4K i un CD amb les 32 composicions musicals), podreu notar també a flor de pell, ran d’aigua, els batecs humans dels aiguats de 1982, sigui en les hores nocturnes de patiment de la nit del diumenge 7 al dilluns 8 de novembre, plenes de neguit, de paor, d’incertesa i sobretot d’aquell crepitar de les aigües baixant ràpides i impetuoses, escenari difícil de definir en una paraula, però si n’hem de triar una que ens en faci una imatge mental, és arramblar, tant en el sentit d’endur-se’n l’aigua tot allò que abasta amb la seva abraçada mortífera, com en el fet de deixar una rambla d’arenys i d’arenals en tornar a la llera un cop la riuada ha passat. En la foscor de la nit plujosa, notareu el crepitar de les aigües, la corprenedora i audible fregadissa de l’arrossegar pedres i rocs valirencs; el soroll sec del clop o del vern que s’esqueixa, es tomba i marxa avall; o el terrabastall de la paret de la casa de Martinet que s’enfonsa o del pont, de les cases i de les quadres del Pont de Bar que arrossegarà el riu en poques hores a la nit. I el patac ensordidor i descomunal del salt d’aigua caient a plom amb les comportes obertes de bat a bat a la presa d’Oliana. I, en fer-se de dia, encara amb el cel cobert però sense pluja, la visió dantesca d’allò que hi havia i el riu s’ha emportat. I les Fonts van parlar. Aiguats de 1982 us arribarà al cor. Durant una hora i onze minuts us farà reviure o, si no hi vau ser presents, descobrir el caire més humà i afectiu d’uns fets tràgics tan inesperats com repetibles, tal és la força de les aigües turbulentes quan el riu passa d’acompanyar-nos dòcil amb el seu agradable rum-rum habitual a enlairar, enfellonit, els més esgarrifosos brams.