Suècia

Molts europeus del sud s’emmirallen amb els documentals i informacions sobre les societats dels països nòrdics, sovint amb enveja, tot i els intents desmitificadors com ara el documental d’Enrico Altavilla que va rondar pels cinemes espanyols cap a la fi de la dècada dels seixanta dels segle passat.

La notícia que es va poder llegir fa uns dies a un dels diaris “de prestigi” que es difonen al sud del Runer era que les autoritats educatives d’aquell país han decidit que les escoles tornin a emprar els llibres de text com a eines fonamentals.

Potser a les generacions que arriben ja amb els gens informàtics gairebé de naixement els hi semblarà paradoxal, fins i tot impropi d’un estat tan avançat i amb tants mitjans. Tanmateix, no ha estat una mesura precipitada, sinó que ha arribat després de la constatació obtinguda com a conclusió d’un estudi que ha vingut a demostrar quelcom fàcil de preveure: els volums impresos aconsegueixen que els escolars arribin a un nivell més alt de comprensió de la lectura i a un millor i més correcte ús de la llengua.

La comprensió del que es llegeix per les xarxes surt perjudicada per les deficiències gramaticals i de lèxic tan comunes en aquests àmbits comunicatius tan estesos i prolífics en anglicismes, abreviatures i emoticones. També per altres elements de distracció inherents al sistema mateix.

Per això potser no cal veure aquesta decisió sueca com a retrògrada. Fins i tot pot ser que l’impuls inicial als aparells electrònics en l’educació es decidís per seguir la dita espanyola sobre l’enemic que no pots vèncer. Dit d’una altra manera: si els nens i adolescents mostren tanta mandra per llegir, i més en paper, posem a la seva disposició les versions adaptades a les eines que els són més familiars. Però es veu que tampoc els funciona, perquè la seva inclinació, gairebé genètica, és a l'audiovisual i, encara més, als jocs adobats amb gràfiques, músiques i sorolls del seu gust i a tot volum.

Els lectors veterans i clàssics –digueu-los antics, si voleu- sempre preferiran llegir negre sobre blanc –o sobre un color suau del reciclat– que a una pantalla. Fins i tot molts professionals de l’escriptura han –hem- de fer còpia impresa si volem corregir les errades mecàniques que, indefectiblement, es “colen” entre paraules i signes amb el pitjar ràpid de les tecles.

No cal desanimar, amb això, les noves generacions de lectors que prefereixen les pantalles. Ja fan prou. I més que un nombre creixent, fins i tot potser tendint a majoritari, dels que coneixen les obres, fins i tot dels clàssics, per alguna adaptació cinematogràfica i no per l’edició original, o per una traducció directa.

L’eclipsi progressiu de l’anomenada “galàxia Gutenberg”, de l’imprès, és quelcom tan conegut com àmpliament reconegut. La prova són les edicions virtuals que cada vegada fan servir més diaris i periòdics d’arreu, fins ara com a complement.

Fins ara i probablement també per l’esdevenidor, per anys, dècades, qui sap si per segles. Cal no oblidar que, quan va sortir la ràdio, alguns pensaven que seria la mort de la premsa clàssica. I quan va aparèixer la televisió, que les transmissions exclusivament sonores eren difuntes o moribundes.

El temps, que dona i treu raons, com repetia aquell vell pensador de la ràdio nocturna, ha vingut a demostrar el contrari d’aquells auguris pessimistes: els diversos mitjans, també els de dubtosa credibilitat que són les xarxes, es retroalimenten. Lluny de menjar-se els predecessors, en fomenten l’ús. Sovint, per confirmar la veracitat del missatge més curt, o per ampliar-ne el contingut dels que, subjectivament, cada persona troba del seu interès. I aquesta diversitat és la que ha comportat l’especialització dels mitjans, també dels audiovisuals, amb canals diferents. Llarga vida a tots i cadascun dels sistemes de difusió i comunicació i actes culturals i artístics. Tot i que sembla innecessari desitjar-la, perquè semblen tenir-la garantida, segons ha demostrat l’experiència.