'Holi!'

T’estic dient holi en un article al Diari d’Andorra i el motiu és ben senzill, així intento demostrar que soc modern perquè se suposa que la canalla ara se saluda així. Però l’intent resulta patètic perquè holi ja ha passat de moda. Perseguir la darrera tendència és un passatemps molt freqüent entre els que passem de 50. Ens reconeixereu en l’ús indiscriminat i diari de vambes de coloraines diverses per vestir i en l’afició a tota pràctica esportiva que ens permeti autoenganyar-nos amb l’extensió d’una segona joventut competitiva. I així som, un exèrcit de rèpliques de Dorian Gray amb armadures de licra, bicicletes per cavalls i pales de pàdel per espases. Ens hem empassat tant la nostra realitat paral·lela que no ens hem fixat que la paraula finisher que tanta felicitat està repartint vol dir acabat, que és com estem. Fa poc vaig descobrir que quinoa no era l’exnòvia de David Bisbal, però ara que ja sé el que és i el sabor que té no puc evitar pensar que el món no pot anar bé si hi ha gent que menja això voluntàriament cada dia per estar ben prima i poder fer-se una foto xula i penjar-la a l’Instagram. I tot és healthy, o veggie i necessitem eines per a cada cosa (i no parlo de claus angleses). Per cada problema que se’ns presenti al davant descobrirem immediatament una extensa bateria d’excuses per no acabar de fer-hi front i totes estaran recollides en manuals que ens donen eines emocionals, tantes que hauríem de ser navalles suïsses i tenir solucions per a tot. Però no en tenim. Tenint més temps lliure que cap de les generacions prèvies resulta que el nostre mal és que no tenim temps. I mentre ens repetim, assertivament i amb un suc de multifruites amb doble de remolatxa a la mà, que no tenim temps per a res anem mirant el TikTok. Prou. Paro. Fins aquí la introducció. Era necessària per recordar-vos, no és el primer cop que ho escric, que si espereu que els de la meva generació aportem alguna llum a la foscor ho teniu clar. Som uns fluixos que morirem sense destetar-nos del tot i a més tenim poc perdó perquè hem assumit la decadència com una contraprestació del nostre benestar. Com si no hi hagués cap altre camí.

Però, per sort, sempre hi ha algun altre camí.

És per això que, a banda de passar-me llista a mi i a tots els meus coetanis, us plantejo a tall d’exemple un parell de preguntes que tal com pinta el peís em sembla que donen per a bastant. La idea seria que les enganxin els més joves perquè si ho fem els de la meva generació acabarem encomanant un assessorament caríssim a algú que després farà un informe que anirà al mateix calaix que altres 354 informes previs. I així evitaríem prendre cap decisió, és clar.

Per exemple. El model turístic. Tot de persones de bé i amb discursos trenats com si fossin valsos de Strauss repeteixen sovint els mals que hi ha que vinguin tants turistes a Andorra. Són els mateixos que treien foc pels queixals perquè es promocionava poc l’atractiu de la nostra natura i també els mateixos que quan s’aconsegueix que molts vinguin a veure les nostres muntanyes diuen que és un desastre perquè és massa gent de cop. Poc es pot discutir que en certs moments tenim el país petat de gent. I aleshores? Que vinguin la meitat de turistes? Anirem millor? Pel cap baix perdrien la feina més de 15.000 persones (m’ho invento però no crec que m’equivoqui de gaire). Oi que no és un debat fàcil? L’únic que tinc clar és que qui l’afronti ha de reconèixer l’evident, i és que des de fa dècades som un país d’èxit en l’àmbit turístic i que és això el que s’ha de gestionar. I millor gestionar l’èxit que el fracàs. Crec.

Un altre tema. És evident que el preu dels pisos és un disbarat que pot acabar desfigurant la capacitat històrica d’Andorra per ser un bon lloc on tirar arrels de vida. Us heu fixat que és un tema sense noms propis? Es parla dels preus que pugen, de la gent que especula i dels carronyaires com d’espectres innombrables que floten entre nosaltres. Voleu dir que no hauria de començar a ser l’hora que sabéssim qui són els que estan traient profit d’aquest drama? Potser ens emportem alguna sorpresa. Potser sí que ens hem deixat contaminar per la pèrfida inversió estrangera, però potser resulta que algun pota negra també sortiria ben retratat si hi hagués portal de detector de voltors a l’entrada de les institucions.

Són tot just dos temes. N’hi ha molts més. Sempre n’hi ha. El que vull dir avui és que és urgent que comencem a discutir una mica. Un dels passatemps favorits de l’andorrà mitjà és lamentar tot el que no fem i maleir la providència per com d’adversa ens resulta sempre. Però al mateix temps hem estat capaços de tenir converses importants i algunes han derivat en reformes que no fa tants anys semblaven impensables. Ja no discutim sobre la necessitat de tenir un sistema impositiu, ni tampoc ho fem sobre el secret bancari, ni sobre el contraban de tabac. Un dels darrers grans temes que recordo va ser l’obertura a capital estranger, que ha acabat tenint un impacte en la nostra economia com no podia ser d’una altra manera tenint en compte que vivíem en el proteccionisme total. Què esperàveu? Si no havia de tenir cap incidència, millor no fer-ho, oi?

Tots i cadascun d’aquests temes, i d’altres amb la Constitució com a gran pilar ja fa més de 30 anys, van requerir gent disposada a discutir. A donar bona part dels millors anys de les seves vides per formar part de la conversa i per poder dir que hi eren. Per l’orgull de ser-hi.

Algú ha de visualitzar l’Andorra del futur i posar-se ràpidament a generar debats tan difícils (o més) com els mencionats en aquest article. Per complicats que semblin i per utòpics que resultin. Si tu no fas els debats te’ls fan i em temo que seria una pena haver travessat vuit segles d’independència per acabar sent consumits per la nostra autocomplaença. Us deixo que tinc la lasanya de quinoa i avena al forn.