Creus

Cada any, quan s’anuncien els nous guardonats amb la Creu de Sant Jordi, sorgeixen veus crítiques al Principat veí en considerar que es tracta d’una distinció massa “barata” per als beneficiaris, potser per l’abundància de reconeguts en cada edició.

En aquestes valls no tenim aquest risc. Perquè no hi ha una condecoració oficial en nom de l’Estat. Tot i que –si la memòria no falla– hi va haver una ocasió, amb la visita d’un alt càrrec de l’Amèrica llatina quan, per respectar la tradició del país d’origen, es va haver d’inventar una creu, o “gran creu, per penjar-la-hi al coll.

Hi ha, això sí, reconeixements de rang parroquial, o privat. Com ara l’homenatge de la Massana a l’Antoni Morell, donant-li el seu nom a la Biblioteca. O els premis Àgora de l’àmbit cultural, o els esportius de les diverses federacions...

Resten els noms de carrers, places, fins i tot passarel·les per recordar noms il·lustres, tot i que el més freqüent és que pocs sàpiguen qui era l’home o la dona darrere del nom de la placa. Potser caldria començar per explicar qui era el/la titular en cada cas, com s’explica a l’avinguda principal d’Encamp, repartida entre els Coprínceps constituents, el bisbe Joan Martí i el president François Mitterrand.

Permeteu-me una anècdota: abans els noms exposats eren Copríncep Episcopal i Copríncep Francès, en genèric. Potser està bé la personalització posterior, pels mèrits dels titulars. Però vet aquí que molts encampadans de veïnatge es van (ens vam) trobar amb un canvi d’adreça postal sense moure’s de la mateixa casa, o pis. Sort que els treballadors dels correus tenen coneixements ben amplis i una intuïció extraordinària afegida. Potser per això, de tant en tant, apareixen notícies de cartes lliurades a destinació tot i les adreces incompletes, de vegades amb dibuixos al·lusius que són autèntics jeroglífics.

Tornant al reconeixement de mèrits ciutadans en forma de condecoració, potser no estaria malament crear una Creu de Carlemany, més que una “legió honorífica”, pel regust militar de la segona alternativa, en un país cofoi del seu pacifisme.

En un primer desenvolupament de la idea, semblaria necessària una contenció a l’hora de repartir les “creus”, de manera que no fossin tan abundants com les del Principat veí. Potser una a l’any, o dues –una per a nacional i una altra per a estranger/a destacat en fets transcendents per al país–. Potser a imposar amb tota solemnitat en la Diada de la Constitució.

Si finalment s’arbitra la mesura, els distingits i distingides sens dubte agrairien que no hi hagués concessions a títol pòstum –no faltarien candidata i candidates amb tots els mèrits–, sinó en vida, i en vida activa, tot evitant la frase feta al País Basc quan consideren que una persona entra en declivi cap la fi i en dient que “ja està per a l’homenatge”.

Les gents de muntanya tenen una certa fama d’orcs, en alguns casos ben merescuda, però no sempre. El tòpic diu que són molt tancats, però que un cop feta confiança, en resulten amistats generoses sense gaires límits i “per a tota la vida”.

Les creus proposades i la conservació del cens, d’altra banda, serien a la vegada una font més per a historiadors, en aquest cas per als interessats a recordar en l’esdevenidor els i les protagonistes destacats en positiu per haver contribuït a l’interès general.