12507

12507, el meu número de passaport andorrà. Un dels primers elements que em vaig apropiar de ben petit. Em feien enveja els qui s’apropaven més de l’u, el del “primer andorrà” del meu imaginari. I és que me’n sentia molt, d’andorrà. Sentia un lligam al territori, pel seu ús agrícola i ramader, pel seu gaudi per la pesca, pel coneixement i l’amor de les nostres muntanyes. Sentia un lligam social per tot el que compartíem amb la família, amb els veïns, amb el poble i les seves tradicions. Per la solidaritat entre persones que fèiem xarxa.

Aquest amor pel país també venia transmès per molta gent, com el meu pare, que era colombià abans de fer-se andorrà. Va arribar al país jove, i hi va ser acollit sense permís un temps. La societat andorrana d’aquell temps no el va menysprear, li van donar oportunitats, es va casar amb una andorrana, va poder crear la seva empresa amb un soci que tampoc era andorrà. Es va sentir tan ben acollit que sempre em va parlar català, va participar en l’ajuda entre familiars i veïns, al teixit social en definitiva, i es va enamorar també del territori, dels camins i de les muntanyes.

Després vaig ser jo qui va ser acollit per un país que no era el meu. Em vaig estar deu anys a França, m’hi van oferir els estudis de batxillerat, els universitaris, i vaig iniciar la meva vida professional en ser admès a l’École Normale Supérieure de matemàtiques. Amb la seva acollida França m’ha donat al seu torn l’oportunitat d’estimar aquest país, la seva cultura, el seu territori i la seva societat.

Després, l’arrelament al principat, més fort, em va tornar a atreure cap aquí, per exercir de professor de l’Estat francès per als nostres joves.

Aquesta setmana Najat Maalla M’jid, en visita a casa nostra en representació del Secretari General de les Nacions Unides, ens ha posat en guàrdia. L’enduriment de les condicions per l’agrupament familiar dels immigrants que venen a treballar a Andorra, decidit pel nostre govern, no són recomanables: són poc respectuosos amb els drets humans (sobretot per a la infància) i poden causar situacions de clandestinitat. Molts andorrans han llençat el crit al cel per aquest alliçonament. Potser consideren que només els andorrans, d’entre tots els habitants al nostre país, mereixem el respecte d’aquests drets sobre el nostre territori. Si és així, és un símptoma de la pèrdua dels valors de l’andorranitat que es pretenen defensar, els de respecte de totes les persones, els de solidaritat que permeten teixir la nostra cohesió social.

És ben visible que el valor que s’ha donat a Andorra al diner durant les darreres dècades ha transformat el territori (des del meu punt de vista l’ha desgraciat en molts aspectes). El diner i la defensa del capital han pres força davant altres valors com el del benestar, que els treballs recent publicats per l’OCDE proposen mesurar en part amb indicadors de cohesió social.

Quina cohesió social es pot construir quan es fan venir treballadors a qui es paga el mínim i no es forma en qualitat per maximitzar el rendiment més immediat de grans fortunes? Quan un treballador en un bar, restaurant, comerç, empresa de serveis a qui ens dirigim amb un “bona tarda” ens contesta “BUENAS TARDES!” no és que no sigui capaç d’aprendre dues paraules de català, ens està dient que no es plegarà a la nostra cultura pel menyspreu de les condicions que li proposem.

La frase massa sentida: “El qui no estigui content que marxi” no contribueix a construir una societat millor. Com en les experiències personals que he descrit, i amb les viscudes per una gran part dels nostres conciutadans, sabem que millorant el benestar dels nostres residents guanyarem ciutadans que s’estimin el nostre país, que valorin el seu patrimoni natural i cultural i la seva societat, que ho necessitem. Els problemes més actuals com el de la crisi de l’habitatge o les dificultats per ajudar les persones amb menys autonomia, i com de tard que anem per aportar-hi “solucions”, són una conseqüència d’aquesta mancança.

També hem de millorar l’experiència que donem al turisme: personal amb sou mínim i menyspreat per poder pagar als propietaris dels locals les animalades actuals no permet la qualitat a la qual aspirem.

També un dels pilars de la nostra solidaritat és el sistema de pensions. La seva sostenibilitat està compromesa per les piràmides de població amb feble natalitat, pocs assalariats per assumir les pensions dels nostres jubilats. Com ens plantegem limitar als treballadors portar les seves famílies, amb el menyspreu que suposa, sota pretext del cost sanitari, d’educació i serveis sense veure l’oportunitat d’inversió per millorar també en aquest àmbit?

Donar valor al diner ràpid ens empobreix com a societat, i la vehemència amb la qual s’ataquen els propòsits de la representant de les Nacions Unides pot ser un presagi de la violència amb què està disposada a mossegar-nos el capital per perpetuar aquest funcionament. Ho hem de fer molt millor.

* Jordi Ordoñez Adellach, Professor de matemàtiques