Anatomia humana

Tots els estudiants de Medicina es troben els primers dos cursos que han d’estudiar una assignatura molt difícil per ser llarga i plena de noms nous que s’han de memoritzar, que és Anatomia Humana. Malgrat l’existència de nous Atles i làmines amb dibuixos en colors magnífics, l’aprenent necessita saber, veure i tocar com són tots aquells òrgans de l’interior del cos. Aquesta experiència únicament es pot adquirir mitjançant l’exercici de la dissecció. Avui dia les càtedres d’Anatomia disposen de difunts que han fet una declaració en vida de donació del seu cos a la ciència o de cadàvers que ningú reclama i passen legalment als laboratoris d’anatomia per a estudi dels estudiants de medicina.

Antigament no era gens fàcil, ja que estava prohibit fer dissecció dels cadàvers. Únicament era permès aprofitar el cos dels ajusticiats. El motiu era simple, no existia cap sistema de conservar els cadàvers i evitar la ulterior putrefacció, causant d’olors putrefactes desagradables o infeccions als que els manipulaven. Els pocs que s’atrevien a desafiar les lleis s’enfrontaven a severes penes i càstigs, per la qual cosa el coneixement de l’interior del cos era una incògnita per a tothom.

Un metge de l’Imperi Romà, Galè, ho va arreglar fàcil: dissecava el cos de porcs, descrivia l’interior amb prolífics dibuixos i ho venia con l’interior del cos humà. Això va durar gairebé deu segles fins que un professor d’Anatomia a la Universitat de Pàdua, Andreas Vesalius, va dissecar cadàvers de veritat d’homes i es va adonar que res corresponia als antics dibuixos de Galè. Sorprès i entusiasmat, Vesalius va continuar amb les seves investigacions i va publicar un tractat d’Anatomia amb set llibres que va anomenar De humani corporis fabrica. Tot il·lustrat amb magnífics dibuixos didàctics i d’una gran bellesa (diuen que eren d’artistes de l’Escola d’Art de Ticià).

Als anys 1700, les guerres als camps de batalla ocasionaven centenars de ferits que molts morien per infecció gangrenosa a les poques hores (eren ferides brutes de terres barrejades amb excrements de cavalls) per una afecció coneguda pel nom de gangrena gasosa. L’única possibilitat de sobreviure era la ràpida amputació del membre.

Un cirurgià de Napoleó, Dominique-Jean Larrey (1766-Lió, 1842) feia les amputacions per aquests casos de gangrena greu amb risc de mort, més ràpid que ningú i sense anestèsia, està clar. Napoleó, que a part de bon militar era un home intel·ligent i molt llest, es va adonar de les qualitats del metge militar i el va nomenar cirurgià en cap de la Grande Armée. Larrey, que era d’un poblet del sud de França (Beudian), tenia una maleta, també per el convenciment que era urgent separar del cos les parts afectades per la gangrena, amb tota mena de ganivets i serres, avui dia conservada al seu antic domicili de Beudian. I va inventar per traslladar els ferits a la rereguarda un cotxe de cavalls, precursor de les modernes ambulàncies.

L’anatomia descrita abans era purament descriptiva. Una mica més endavant els científics es van preguntar també, a part de la descripció, per a què servien i com funcionaven tots els òrgans amagats sota la pell. Es va entrar en el temps de l’anatomia funcional en el segle XIX, de la mà de mestres com Beninhoff, Braus de Würzburg, etc. Avui dia, les tècniques de tractament d’imatge permeten conèixer las parts de cos amagades a l’interior, amb imatges de talls en totes les direccions de l’espai (TAC, ressonància magnètica). La conservació dels cadàvers es pot fer gràcies al formol i submergir les peces en aquest líquid o per el embalsamament. La formolació evita la putrefacció però té l’inconvenient per als metges o alumnes que, sota els efluvis molt irritants d’aquesta substància, fa plorar els ulls i el nas i provocar a la pell irritació molesta que dura uns dies. A més, tots els teixits perden el seu color original a favor del gris clar.

Embalsamar per conservar el cos humà es feia a l’antic Egipte per un procediment llarg i complicat. Calia treure les vísceres i el cervell (es guardaven en recipients o vasos canòpics) i la resta es tractava amb bàlsams i extractes de plantes. Després calia embolicar tot el cos del difunt amb benes i substàncies vegetals, tal com es troben actualment les mòmies a les diferents tombes egípcies en ple desert. Avui, tres mil anys més tard, veiem les restes de carns assecades però conservades modificant la seva situació. Un mètode d’embalsamar actual és la glicerificació, injectant al torrent vascular una sèrie de químics que no sols eviten la putrefacció sinó que conserva el color i l’aspecte dels teixits tan bé que el cadàver sembla viu. Així es van tractar les mòmies de Lenin i Mao -Zedong i Manuel de Falla.

Aquest sistema és l’ideat i perfeccionat per l’anatomista aragonès Dr. Pedro Ara Sarriá.

La següent conversa podria haver sigut certa.

Despatx del professor Ara a València. Trucant:

–Sí, digui?

–Parlo amb el professor Ara?

–Sí, digui, qui és?

–Parla vostè amb el secretari particular de l’Excel·lentíssim Senyor Juan Domingo Perón, President de la República Argentina. Respectat professor Ara, li passo el meu President.

A l’altre final del fil telefònic:

–Profesor, que gustó tenerle en línea. Le ruego que nuestra conversación sea mantenida en riguroso secreto. Se trata de una cuestión muy importante para mi y mi país, Argentina. La Señora Eva Duarte, mi muy querida esposa, acaba de fallecer. A parte del normal sufrimiento por mi parte, su personalidad como consorte presidencial, muy querida también por el pueblo y los miembros del partido de los trabajadores. Temo que los contrarios al Régimen sean capaces de raptar el cadáver y maltratarlo. Mi intención es embalsamarlo i depositarlo en un lugar seguro. Me han informado que Ud. es el único especialista del mundo que sabe utilizar el sistema de glicerificación con el que no se desfigura en absoluto el difunto y adquietre el aspecto de una persona viva. Como así estan los cuerpos de Lenin, Mao Zedong y el gran maestro y compositor Manuel de Falla. ¿Es cierto eso, Profesor?

–Es cierto, Sr. Presidente. Permítame que le diga que tiene Ud. una muy buena información. Me hace su excelencia un gran honor al depositar en mi su confianza. No dudo que la distancia a la que nos encontramos es el más gran obstáculo para este cometido.

–Podría ser cierto, doctor, pero actualmente no hay ni distancias ni fronteras a la voluntad del Presidente del Gran País Argentina. Diga Ud. qué necesita y si está disponible para venir a mi país de inmediato.

Un silenci d’uns minuts envaeix la línia telefònica.

–Podría arreglarlo, tratándose de un acontecimiento excepcional. Los ingredientes para este tipo de embalsamamiento están en todas partes. Hacen falta alcohol y glicerina, además de jeringas y unos tubos de plástico para su introducción en el sistemam sanguíneo. Debería aplazar algunos compromisos que tengo por aquí...

La veu enèrgica de Perón l’interromp:

–¡Magnífico! Mis colaboradores conseguirán sus materiales sin ningún problema. Confíe Ud. que sus honorarios serán abonados donde Ud. desee y cuando diga sin límite de tiempo ni cantidad.

–Entonces, pues manos a la obra, Sr. Presidente. No hay que perder el menor tiempo.

Novament la veu ferma del president continua:

–Un avión militar de transporte le recogerá y pronto estará en el Palacio Presidencial de Buenos Aires. Cuando llegue considérese director de la misión y todos estaremos a su servicio. Muchas gracias, profesor. Sepa Ud. que esta decisión no la olvidaré jamás y perpetuamente estaré en deuda con su generosidad. Se trata también de un asunto de seguridad nacional.

La realitat es va complir exactament tal com era la voluntat de Perón. Pedro Ara va treballar en el cos d’Evita durant diverses setmanes. Finalment el resultat era el d’un cadàver d’extraordinària bellesa. El van custodiar a l’Escuela de Mecánica de la Armada i durant 16 anys ningú sabia on estava el cos d’Eva Duarte. Sembla que també va viatjar per diversos països afins a la política el govern peronista (entre els quals Espanya?). Va estar custodiada en una sala de la Confederación Nacional del Trabajo uns anys més fins que finalment, mort el president Perón, Evita va trobar l’etern repòs al panteó dels Duarte en un cementiri de Buenos Aires. Està a uns 6 metres sota terra coberta per una capa de metall.

Don Pedro Ara Sarriá, catedràtic a la Universitat de València d’Anatomia Humana, tenia una filla adolescent a qui adorava. Un dia la jove va sofrir un accident i morí poc després. El seu pare, desesperat, embogí sobtadament i no se li va ocórrer res més que embalsamar el cos de la jove al seu propi domicili. Allí va restar fins que es va descobrir el fet i algú va opinar que millor estaria el cadàver en un cementiri a l’Argentina. El professor Ara va continuar la seva tasca anatòmica de catedràtic al país que el va acollir fins a la seva mort l’any 1973. Va crear un Museu Anatòmic, únic de la seva espècie i que encara funciona (Universidad Nacional de Medicina Pedro Ara, Còrdova, República Argentina).

Aquest escrit és en homenatge al catedràtic d’Anatomia de la Universitat Autònoma de Barcelona Josep Maria Domènech Mateu, mestre, mentor i amic, traspassat en ple cim de les seves facultats científiques l’any 2019 als 65 anys.