Reagrupament familiar

La família constitueix el primer agent socialitzador a la vida d’un infant o jove, i el pare i la mare són individus que influeixen directament en el comportament dels altres membres de la família, proporcionant regles, rols socials i pautes culturals. Les transformacions profundes en el funcionament de l’estructura familiar com a conseqüència d’un desplaçament transnacional d’algun dels progenitors pot suposar forts costos emocionals per a tots els membres de la família. L’abast d’aquests costos emocionals depèn de la interacció de múltiples factors que tenen a veure amb les relacions de gènere, la classe social, l’edat, el context social, polític i econòmic, etcètera, que poden conduir a situacions de risc social i d’exclusió per als fills i filles de famílies immigrades.

Una llar reagrupada no ha de ser sinònim de llar desestructurada, el que sí que és cert és que són necessaris certs ajustaments familiars per brindar el manteniment familiar necessari per a un desenvolupament adequat dels menors, i això comporta una gestió d’aquests canvis en els quals han d’intervenir diferents agents, a part de la família.

Entre aquests agents cal citar el paper crucial que tenen la intervenció de les administracions públiques, i múltiples publicacions evidencien l’existència d’una associació entre els nivells de pobresa infantil i els nivells de despesa social en família i fills (Unicef, 2005; Flaquer, 2011), pel qual invertir en família reverteix en el benestar de la infància a curt i llarg termini.

Amb aquestes paraules i de manera concisa i entenedora, Violeta Quiroga (directora) i Ariadna Alonso (investigadora), en el seu informe Abriendo Ventanas. Infancia, adolescencia y familias inmigradas en situación de riesgo social (Unicef, 2011), exemplifiquen com d’important és el rol de la família en el creixement d’un infant i com de devastadora pot ser la mala gestió dels reagrupaments familiars, si perdem de vista l’interès superior dels nens i les nenes, el principi rector que hauria d’estar per sobre de qualsevol circumstància.

Aquest mateix informe enumera els tres principals factors de risc que condicionen el desenvolupament i el benestar dels infants en l’àmbit familiar. L’edat dels fills en el moment de la reagrupació és el primer factor de risc, ja que és fonamental per a l’acomodació al país de destí. Com més proper a l’adolescència és un menor es detecten més dificultats, ja que per a un adolescent migrat és molt més important identificar-se amb el grup que amb la família, per la qual cosa es debiliten les relacions i el vincle afectiu que ja s’ha vist alterat amb la separació física durant els anys anteriors.

La desvinculació familiar per al distanciament durant anys és el segon factor de risc. El fet d’estar molts anys separats genera en els infants un sentiment d’abandonament i quan es produeix la reunificació, moltes vegades, es retroben persones desconegudes. A la pràctica, l’ansietat és l’emoció més habitual que acompanya aquesta situació de retrobament, tant per als progenitors com per als fills i filles.

En tercer lloc, les diferències en els models de reagrupament familiar segons les cultures d’origen són importants, ja que cada família gestiona la reagrupació de manera diferent i segons dinàmiques pròpies.

La Convenció dels Drets de la Infància, dedica els articles 9, 10 i 18 al rol de la família en el ben­estar dels infants i com les institucions tenen la responsabilitat de facilitar als progenitors el màxim de suport possible perquè es mantinguin unides, sempre que sigui el millor per a l’interès superior de l’infant.

L’article 9, Mantenir les famílies Unides, exposa que els infants no han de ser separats de la família tret de si és per al seu bé. Per exemple: si els maltracten o abandonen. Si els pares no viuen junts han de mantenir el contacte amb tots dos progenitors, tret que això sigui perjudicial per a ells.

L’article 10, Preservar el contacte familiar: si un infant viu en un país diferent del de la seva família, els governs han de deixar que totes dues parts viatgin perquè puguin estar en contacte i romandre junts.

L’article 18, Responsabilitat de les famílies: els progenitors o tutors legals són els principals responsables de la criança dels infants, i han de considerar sempre el que els sigui més beneficiós. Els governs han de facilitar els serveis per ajudar les famílies o tutors, especialment si treballen. La responsabilitat és compartida en el cas que es disposi de dos progenitors.

Des d’Unicef Andorra advoquem perquè els governs defineixin mesures de reagrupament familiar pensant en el benestar superior de l’infant, tal com els obliguen els convenis internacionals ratificats.

*Mercè Miguel, Responsable de sensibilització d’Unicef Andorra