Siguem valents

Quan ens equivoquem, aprenem. Aquesta frase tan bonica que els docents no ens cansem de repetir té unes petites trampes. M’explico. Per una banda, abans d’aprendre de l’error hem d’estar disposats a cometre’l i, per tant, a posar-nos a prova. Disposats també, un cop tingui lloc aquest error, a reconèixer-lo sense vergonya, sense por. Per l’altra, és evident que l’error és un motor per avançar i l’origen de grans descobriments, però no pel sol fet de produir-se, sinó per l’oportunitat que ens dona de reflexionar i d’actuar de manera diferent.

Fa una dècada, el curs 2012-2013, s’implementava per primera vegada el Pla Estratègic de Renovació i Millora del Sistema Educatiu Andorrà (Permsea). Ho feia, tal com llegim a la seva pàgina web, per donar un nou enfocament pedagògic als processos d’ensenyament, aprenentatge i avaluació que tingués, com a objectiu clau, el desenvolupament competencial de l’alumnat. Ha funcionat? No ho sabem. I és precisament aquesta la raó que m’ha portat a escriure sobre el tema. Perquè d’errors, com en qualsevol projecte nou, està clar que se n’han comès (i es cometran), però si no sabem quins són, si no sabem en què fallem, el potencial transformador de l’equivocació queda en això, en potencial.

I continuant amb el potencial, és precisament per tot aquell que es troba contingut en el nostre alumnat, que necessitem fer-hi alguna cosa. No cal entrar en xifres exactes, però deu anys de Permsea suposen milers d’infants i joves que només passen una vegada per l’escola, milers de projectes de vida que comencen a prendre forma entre les parets de les seves aules. Ara bé, és evident que els centres educatius no són l’únic agent modelador del futur de les persones. En efecte, no cal ser dramàtics i voler fer creure que un sistema que flaqueja determinarà de manera definitiva la vida d’aquells que hi passin, però tampoc podem subestimar el poder d’un actor que els acompanya vuit hores al dia durant, com a mínim, els deu cursos d’ensenyament obligatori.

Arribats aquí, pot semblar que la meva posició respecte d’aquest pla de millora sigui negativa, però no és així. No és així ni tampoc és de cap altre tipus, perquè em costa definir-la, em falten eines. Perquè sí, podria donar-vos-en la meva visió com a docent que l’ha implementat, podria també compartir les converses amb companys de professió, amb famílies i amb alumnes. Podria fer tot això i més, però la meva anàlisi tindria molt poc valor. El que necessitem són resultats. Proves estandarditzades, seguiment dels estudiants un cop han acabat, comparatives amb d’altres sistemes; aquests i altres instruments que ens ajudin a tenir una radiografia de la situació actual han de ser benvinguts. Només a partir d’aquí, sabent què tenim i què ens falta, podrem dissenyar el camí per arribar on ens proposem.

Aquest camí no és únic i pot tenir formes i enginyers molt diversos, però és important que en qualsevol dels casos no es faci prevaldre la novetat o l’originalitat d’un nou mètode per davant de models amb eficàcia reconeguda. Models com el finès, un referent educatiu de renom internacional, no només per les puntuacions obtingudes, equiparables a les d’alguns territoris asiàtics, sinó per la manera d’aconseguir-les. Dit això, soc conscient que són moltes les característiques que ens en diferencien, però un dels puntals del seu èxit, el fet de tenir uns docents altament formats i valorats, sí que és reproduïble al nostre país.

En aquest sentit, necessitem començar per revalorar una professió massa sovint menystinguda i objecte fàcil de crítiques. Això només podrem fer-ho de la mà d’un augment de l’exigència per als joves que vulguin dedicar-s’hi i un filtre que intenti garantir que les persones que escullen liderar aquest repte siguin les més preparades per fer-ho. Aquesta exigència també s’ha de mantenir al llarg de la carrera professional, de manera que tots els docents del sistema, interins i fixos, siguin avaluats amb certa regularitat amb la finalitat de detectar-ne les fortaleses i debilitats i ajudar-los a consolidar les primeres i a combatre les segones.

Amb aquesta acció, juntament amb l’avaluació del sistema actual i la publicació dels resultats obtinguts (entre els quals l’informe PISA, l’índex de fracàs escolar i qualsevol altra dada educativa d’interès general), no haurem arribat a la meta, però haurem començat a caminar. És probable que aquest camí sigui difícil, ens sorprengui amb obstacles i fins i tot arribi a espantar-nos o a fer-nos dubtar. Però ser valent no vol dir no tenir pors, sinó seguir endavant tot i aquestes pors. Així que no ens ho pensem més, siguem valents.

*Clara Grau, Vocal de Concòrdia