Avui és sant Joan

En el seu llibre Històries i relats pirinencs, Manuel Anglada ens feia volar, aquell 1989, per la geografia física i humana de l’Andorra que ell havia conegut. De la mà d’Editorial Andorra, el seu llibre, com els altres que publicà, és un recull imprescindible de saviesa i de bon senderi, d’aportacions a la literatura anomenada local, però amb tantes alades extensions universals com es vulgui. Avui ens servirà un d’aquells relats per parlar de sant Joan, perquè avui és sant Joan i tenir en compte les dates assenyalades en la pell antiga d’aquestes valls és una manera de fer i d’entendre millor el present. Les tradicions, ben mantingudes, sense fer-hi gaires afegitons, ajuden a fer anar la roda del món, del més casolà i del més ample en general.

Vet ací doncs com el Manuel Anglada, sempre recordat i estimat, ens situa als cortals d’Encamp, una nit d’hivern, dormint ell i un amic en una pessonada d’herba gràcies a l’acollida que la parella d’estadants, un home i una dona d’una de les bordes de Rigoder, els havien ofert en veure’ls arribar xops i en plena nevada la tarda del dia abans, baixant de la collada d’Enradort, provinents de Grau Roig i la Portella Blanca, després de sortir de matinada de Porta. Una travessa hivernal de les noves aptes per a excursionistes bregats i ardits. L’acollida a la borda els va ser un regal caigut del cel, comptant com comptaven d’arribar a baix a Encamp d’una tirada. I van dormir de gust, envoltats de la flaire de l’herba seca que té virtuts saludables per al cos i sobretot per a l’esperit, pels sentits. És aquell embolcallament penetrant i a la vegada eteri, guardat com cada hivern i des de segles a les bordes, propici a renovar somnis i esperances. Però en fer-se de dia i despertar-se, el caire de les coses va canviar i el Manuel i el seu company van passar d’abastar amb joia la calidesa senzilla i natural que els envoltava, a veure com el cor se’l encongia i es posaven a patir. Tot va ser quan, encara mig somnolents, van sentir la veu de la dona que des de fora de la borda deia amb veu forta: “Ja l’has esmolat bé el ganivet? A veure si podrem.” I l’home que li digué: “No parlis fort que encara es despertaran. Tu n’agafaràs un pel coll i jo li faré la feina. Després ho farem amb l’altre.” En sentir-se ensarronats per aquella parella tan acollidora de la tarda i que ara estaven a punt de fer-los la pell, van treure el cap per la finestra de dalt i per mirar de fer la realitat més agradable els dos alhora van dir: “Bon dia!” I aleshores, el sol i el cel que eren oberts i clars, com aquells matins lluminosos passada la gran nevada de la nit, va fer canviar de sobte l’angoixa dels dos excursionistes, feia una estona encara sentint-se sentenciats i ara, en veure com la dona prenia ferm un pollastre de set o vuit quilos mentre el seu home el degollava i el fosc raig de sang regava la blancor de la neu, se’ls va obrir altre cop el món. Contemplant l’escena, treien els dos caps per la finestra, van fer com si no haguessin sentit res del seu patíbul. En escoltat el “bon dia”, la dona, girant-se cap a ells i notant-los a la cara una estranyesa en veure l’escena dels galls, els va dir: “E que vui é Nadal, vui é Nadal!” I el Manuel i el seu amic, van respondre el “bon Nadal” més sentit i joiós de la seva vida, que va continuar durant anys i panys amb vitalitat i bonhomia.

Aquell “vui é Nadal” va ser un present inesperat i ben diferent d’allò que el Manuel i el seu company s’havien imaginat una estona abans. Ben mirat, en van parlar tot baixant cap a Encamp, amb la neu fins a genolls, “ens ha pogut la por i hem malpensat d’una bona gent i encara ens han donat mig pollastre per celebrar el Nadal a casa. Quin Nadal més bonic eh!”.

I tant que sí Manuel! I doncs avui és sant Joan i diem que també és un sant Joan bonic. La revetlla passada amb gust de coca i de moscatell, i amb la llum rodadora de les falles, i amb les xàldigues de les fogueres alçant-se de la terra cap al cel. Entrada d’estiu amb fonts i rius revinguts després de tanta secada, i això fa un sant Joan bonic. I si no hagués plogut també diríem en encetar la coca o el moscatell, tot recordant la peripècia nadalenca als cortals d’Encamp tan bellament narrada pel Manuel Anglada: “É que vui é sant Joan, vui é sant Joan!”