Escalfament

Amb l’arribada dimecres passat de l’estiu astronòmic, els meteoròlegs, que cada vegada s’equivoquen menys, van anunciar que arribaríem a temperatures de trenta graus, que no són insòlites, desconegudes, els darrers anys, però que no eren tan freqüents abans, segons els padrins i padrines –és clar que a qualsevol edat sempre sembla arribar “com mai abans”.

Encara sort que els entesos han dit també que les darreres pluges de dies anteriors han deixat prou humit el bosc per resguardar-lo de focs. I això quan estava a punt la per a tants i tantes festa màgica de la nit de Sant Joan.

La festa més gran de l’any per les considerades, o autoproclamades, bruixes, que segons tradició i/o llegenda celebraven el seu akelarre a la vora del llac d’Engolasters, ballant en rogle nues. I expliquen també en el mateix relat que el fadrins, morbosos, anaven a veure-les i elles, apercebudes, els convertien en gats negres i se’ls pujaven a les espatlles.

Més enllà de la falta de credibilitat o exactitud, és una de les nits més curtes de l’any, li arriben a dir la més curta i la foscor –relativa segons la lluna– es combat ancestralment amb flames. Els antropòlegs coincideixen generalment a situar en aquest fenomen l’origen de les fogueres i les falles –reconegudes per la Unesco però amb un altre nom per reclamació valenciana-.

Tot i que sembla difícil trobar avui qui segueixi els rituals antics, potser encara hi haurà que no els recordi o conegui. Es tractava de fer dia de la nit i, a la vegada, de protegir cases i gents contra les i els malvats –bruixes, dimonis i companyia– aquí clavaven branques d’api o de ruda a portes i finestres; al País Basc, l’eguzki lore –literalment flor del sol–, que anomenaven així la del card, per la forma.

Si no hi anava mossèn, amb creus, o estampes, recorrien beneint terrenys i la mateixa casa,i anaven recollint les herbes remeieres per després, amb les fórmules transmeses de generació en generació, fent el que serien remeis per a futures malaties.

A l’alba, completats rituals i rcorreguts, el ritus final consistia a la purificació: rentat a una font o bany a un estany, sense por a la fredor de l’aigua, tan extrema aquí, que sembla glaçada.

Ara, fogueres i falles, fa temps que arriben acompanyades dels petards, tortura de gossos, d’amants del silenci i tan blasmats pel brillant Albert. Uns trons més o menys forts que comencen a ressonar dies abans i continuen després, en el cas de València, fins a Sant Pere, sis dies després.

Hi havia també la dita “per Sant Joan, bacores”, primers fruits de la figuera abans de les figues, blanques o negres, tan dolces un cop madures.

Els rituals ancestrals gairebé s’han perdut. Però la nit de Sant Joan conserva un gran atractiu, encara avui. I fa anys es va poder gaudir de l’espectacle teatral de la companyia catalana Dagoll Dagom que potser un bon dia recuperarà. Mentre queden les falles, la música, la foguera, la coca, el cava o alguna altra beguda com l’aquí més ancestral moscatell que esmentava Brutails. I tot, sempre, amb moderació i control. També de tota mena de flames, per si hi ha arbres que no han conservat prou humitat.