La pena de telenotícies

En la seva novel·la inacabada El procés, Franz Kafka enceta un viatge interminable a través d’instàncies judicials que són infinites.

Distàncies infinites per a personatges limitats que no poden donar compliment a les exigències necessàries per recórrer totes les instàncies d’un procés judicial.

L’obra s’inicia amb una frase que bé podria emprar-se per definir el que tothom coneix com la pena de telenotícies: “Algú havia calumniat Josef K., perquè un matí va ser detingut sense fer res”.

El protagonista d’El procés, Josef K., és detingut sense cap fonament legal, i es veu obligat a enfrontar-se a un procés judicial que ni tan sols finalitza amb la seva mort. El motiu? La vergonya perdura. I, inclús, succeeix a la mort.

Arribats a aquest punt, és palès que el lector coneix el paper que tenen els mitjans de comunicació en tot l’anterior i, com algun d’ells, aconsegueixen la creació de Josef K. a l’actualitat informativa.

Ara bé, a ningú se li escapa que la llibertat de premsa és un dels pilars fonamentals del nostre sistema democràtic, ja que l’existència de mitjans de comunicació lliures de censura prèvia garanteixen que la ciutadania estigui degudament informada. O, almenys, potencialment informada.

Malauradament, en els darrers temps, els mitjans de comunicació i els periodistes compromesos amb un exercici responsable de la seva professió han vist com han sorgit d’altres professionals que entenen que els drets fonamentals s’apliquen de forma selectiva.

És el que en termes vulgars coneixem com l’aplicació de la llei de l’embut, que no és altra cosa que fer-se valer del poder per imposar arbitràriament un relat, sense assumir-ne les conseqüències ni de la falsedat ni de la mort civil del sospitós.

Així, i malgrat els ciutadans donin pes a la parcel·la audiovisual de la notícia, la imposició de la pena de telenotícies al sospitós és donar pàbul a l’escalada antigarantista i, alhora, un menyscapte de la seva dignitat.

* Xavier Vilanova, Soci d’Adagi Advocats