Pantalles, taules, cotxes i mòbils

El meu pare es va passar gran part de la vida treballant davant d’una màquina d’escriure i els darrers anys en feia servir una d’elèctrica. El meu record és veure’l sempre al despatx, durant el dia atenent la gent i de nit preparant escrits, demandes i contractes. Sentia l’advocacia i el dret profundament, i, en part, em va saber greu per ell no haver continuat una activitat per la qual vaig estudiar i em vaig llicenciar, però que finalment mai vaig sentir com a pròpia.

Ell es passava la vida davant la màquina i jo ara estic sovint davant d’una pantalla i un teclat. La taula que faig servir al despatx és la mateixa que havia fet servir ell i, abans, el meu cunyat, el doctor Mitjavila, que ens va deixar molt aviat i a qui recordo de quan jo tenia cinc anys. Quan en Paquito va emmalaltir anava a veure’l després de l’escola, sense ser conscient del que li passava. Jugava amb ell a cartes, sempre el volia guanyar; ell em feia riure i jo m’enfadava si perdia. I un dia ja no hi era i jo no vaig entendre per què. Els nens no tenen consciència de la mort.

La taula la va fer l’Eroles, que era molt bon fuster, i està com si fos nova. Les pantalles i les màquines elèctriques tenen data de caducitat; les taules de fusta, no. Per mi, la taula és com un viatge pel temps; té el poder de transportar-me a l’Andorra de la meva infància, quan de nit es deixaven les claus posades al cotxe i coneixies tothom.

De vegades em sorprenc per Barcelona, quan veig un cotxe de matrícula andorrana, fent un esforç per saber qui el condueix o qui va al costat, i si els conec d’alguna cosa. No, ara és molt difícil. Però quan era jove sí que ho sabia. I em queden reminiscències d’un món que ja no existeix.

Però d’aquella època m’han quedat algunes coses, com ara caminar pel carrer i fixar-me en la vida que m’envolta. No miro el mòbil, no el necessito. Sí que puc consultar una direcció determinada abans d’anar a un lloc, però després m’oblido de l’aparell. I, mentre camino, em creuo amb els zombis mòbils que ni et veuen, ni falta que fa, però que tot sovint venen directes cap a tu com si anessin a mossegar-te.

Bé, he anant d’un cantó a l’altre, explicant algunes coses. És el que té la narració; també et fa canviar la direcció, quasi sense voler, una mica com els zombis del mòbil, però d’una altra manera.