Defensant el paradís ciclista

La qüestió va començar amb un vídeo pujat a les xarxes (aquestes coses sempre comencen amb un vídeo pujat a les xarxes) per cert usuari que signava com una marca automobilística a la qual segueix el cognom Man. Com que l’esmentada marca automobilística no em dona cap publi el que faig és ometre alegrement el seu nom i deixem l’assumpte en un jocós Hispano-Suiza Man, val? Bé, el senyor Man (Hispano-Suiza Man) va enregistrar un vídeo molt graciós en el qual es mofava dels ciclistes atropellats (rodes trencades, sang sobre gris, una família que no oblidarà mai), fent un simpàtic compte a la carrosseria d’un automòbil. L’automòbil devia ser important perquè el senyor Man repetia molt el seu model mentre enregistrava quelcom tan poc modèlic...

El problema és que el nostre món, el nostre món d’avui, no és el de fa cinquanta anys. Fa cinquanta anys algú deia una barbaritat al bar i allà restava, i tots somreien amb condescendència. Com a molt l’insultaven durant dos o tres dies o li penjaven el rètol de ximple del poble. Però avui això es viralitza i ja has begut oli. Així, al senyor Man li van retreure la conducta des de varis sectors (perquè és molt lleig riure’s de morts i tragèdies). Ell va respondre de la forma que tots vostès imaginen: fent-se la víctima. Que si els límits de l’humor, que si sou unes hordes, que si no coartaran vostès la meva llibertat per fer acudits amb coses que no tenen cap gràcia. Imagini un vídeo on algú fa marques de dones assassinades per violència de gènere. No és horripilant? Oi que ningú amb més de tres neurones al cap podria defensar la causa?

Doncs igual. Per anar posant en context.

Aclarim temes... jo al senyor Man no el conec de res. De res. És a dir, ningú de nosaltres sabia de l’existència de l’altre. Jo em dedico a escriure (així que és impossible que ell em conegués) i ell es dedica... bé, a veure... jo al senyor Man no el conec de res. O sigui, que no es tracta de mania personal. Ni tan sols conec suficient sobre psicologia, James Matthew Barrie o la translació entre cotxes i apèndixs per avançar marcs teòrics. Així que això és, solament, exposició. I dades. Perquè després de denunciar una cancel·lació ben grossa, una cancel·lació èpica, una cancel·lació-persecució-assetjament que riu-te de qualsevol purga... doncs li surten més vídeos al senyor Man. Les xarxes, que tot ho guarden amb afany de Diògenes (mai millor dit). I, així, veiem Hispano-Suiza envair el carril contrari, derrapar als revolts o estacionar el seu vehicle on li dicten les seves gònades, mentre es queixa pels excessos reguladors andorrans. Si fins i tot vam poder contemplar Hispano-Suiza estacionant el cotxe al bell mig d’una carretera i amenaçar un ciclista que li va fer un lleig, una nimietat, un no-res, com que l’havia avançat fregant-li (escatant, que es diu en l’argot) amb el corresponent risc de caigudes, lesions i mort. Hauria estat un altre més per al compte (de broma, tot és de broma) de morts sobre la seva lluent xapa...

Tot això, per si vostès no ho sabien, succeeix a Andorra. Andorra, per si vostès no ho saben, es ven com a Paradís ciclista. Organitza esdeveniments, marxes, té hotels pensats per al cicloturista, acull (quasi) cada any arribades del Tour i la Vuelta. I a Andorra, per si vostès no ho sabien, viuen molts ciclistes professionals. En algunes edicions, per exemple de la Grande Boucle, cap altre país compta amb més inscrits residents al pilot. Traduït a prestigi... molt. Traduït a diners... molts. Però molts, molts, una quantitat de nassos.

Jo mateix he rodat per Andor­ra i (la immensa) la majoria dels que porten cotxe són persones respectuoses, educades i amb el grau mínim d’alfabetització. És a dir, no vull prendre el tot per la part. Potser per això grinyola encara més l’assumpte. Això d’anar penjant vídeos amb accions imprudents (la major part) i fins i tot doloses (algunes) en el marc de la circulació andorrana. Tornin a llegir el que he dit abans... no és solament una qüestió ètica (certesa objectiva) o estètica (impressió subjectiva), més al contrari, perjudici econòmic potencial. Una falta d’imatge, un llançar pedres a la pròpia teulada. Es gasta molt per potenciar quelcom incompatible amb els vídeos que un particular penja per al seu solaç (i dels que es diverteixen amb coses així). Imaginin vostès que passa una desgracia... imaginin que un dels (dotzenes) professionals que viuen a Andorra es fa ressò de l’assumpte. Fixeu-vos-hi... ni tan sols parlo de coses lletgíssimes (que els atropellin, que els causin un ensurt, que els matin), solament seria necessari que se’n fessin ressò. Publi i contrapubli, diners llençats a les escombraries. Que difícil convèncer ningú del Paradís ciclista llavors...

No estaria malament una resposta d’ autoritats vàries. Encara que fos quelcom de simbòlic, encara que fos per xarxes o similar (on s’ha informat qui hauria d’estar informat repetidament). Ja que no hi ha exemplaritat punitiva, que almenys arribi l’exemplaritat pública. Perquè pot semblar naïf l’assumpte, però no ho és. Perquè solament actuant com a Paradís ciclista pots fer exhibició que ho ets sense que ningú et faci pujar els colors.

Perquè no és de rebut arruïnar la imatge de tots per l’egoisme d’un.