Mossèn Ramon i 60 focs de camp

En fa 57 que és rector de Canillo i del santuari de Meritxell i ja en fa seixanta de la seva vida de prevere. Els tres anteriors havia estat a Organyà, primer destí, a tocar de Segre, sota el setial de pedra de Santa Fe i amb aquella doble sensació de secà dels Vinyets esgraonats al peu de la muntanya d’Ares i del bé de Déu d’aigua de la Bordonera, regadora i sadolladora de terres i gent d’Organyà. Nascut a Bellcaire d’Urgell la tardor de 1939, de petit va veure com l’aigua del Segre, arribada per la Sèquia Primera del Canal d’Urgell, feia créixer, allà on l’aigua s’esbatanava a tesa, la verdor. Una mica més enlaire, a la propera serra de les Quadres, que preserva dels vents del nord el pla de Bellcaire, mana el secarral blanquinós dels guixos i la flaire de timons. En arribar a Canillo la verdor de Bellcaire i d’Organyà mossèn Ramon la va trobar encara més esponerosa, ara amb la cantarella d’aigua de les fonts i la remor dels rius acompanyant els dies i les nits. A Canillo va aprendre a escoltar de la gent gran allò que ells mateixos havien escoltat dels seus padrins i així va ser com el jove rector de 27 anys va començar a fer arrels a les altes terres andorranes. La missa, la tertúlia al cafè, la confiança transmesa en la joia i l’alegria i la demanada en abraçada en moments de tristor. Ho vaig explicar en un altre article parlant del bon cor de mossèn Ramon, testimoniant l’abraçada d’una dona cap a ell al claustre de Meritxell, amb llàgrimes vives i agraint-li el seu suport d’uns dies abans en què se sentia enfonsada. Aquell vespre, mossèn Ramon feia de confident, talment com la Mare de Déu de Meritxell és la seva.

Els seixanta anys de servei sacerdotal mossèn Ramon Rossell els celebrava fa pocs dies, el dia 7 de juny, a Meritxell, juntament amb altres tres companys rectors que porten sis dècades de sacerdoci: mossèn Benigne Marquès, mossèn Joan Dies i mossèn Francesc Lloret, acompanyats per mossèn Josep Grau, de Cal Xeró de Montferrer, rector de Puigcerdà. Després de la missa al santuari i dinar a AINA, la casa de mossèn Ramon, més que no pas la rectoria de Canillo, perquè és a AINA on la dedicació pastoral ha propiciat bona collita, ha donat bon terrer i saó als nens i nenes i als monitors i monitores que hi han passat una o més estiuades. Si a Organyà ja va organitzar campaments, per enfortir llaços d’amistat i gaudir del compartir les vivències a la natura, el delit de mossèn Ramon perquè el jovent andorrà passés a la vida adulta amb uns valors de convivència i respecte, tant a les persones com a la naturalesa, va trobar a AINA, amb l’ajut dels governants de l’època i del bisbe-Copríncep Martí, un indret on treballar sense desmai per a la maduresa humana del jovent. Des d’aquelles primeres colònies de 1976 fins aquest estiu i els que vindran, un a un i sumant-los arriben a ser milers, els participants a les colònies d’AINA, als campaments volants, als cursets d’esquí de fons i a les múltiples activitats culturals i de comunió cristiana que AINA acull, porten dins seu un record inesborrable que els serveix per anar per la vida amb la mirada neta i el cor obert. La sembra de mossèn Ramon sembrador ha donat bones collites i això, per a un país petit com Andorra, és un valor social que ajuda en l’educació, tan necessària no només a les escoles sinó també al carrer, a la plaça de la vida.

Les colònies i els campaments tenen, al capdavall de la jornada, com diu la cançó del Vell Pelegrí, i abans del repòs, el moment més esperat: el foc de camp. Tot i les normes, a vegades tan desmesurades, que limiten encendre foc, el foc de camp, la claror del foc, il·lumina les cares de la rotllana que se’l miren. Allà veus, en les mirades a les flames, en les mirades a les brases, la plenitud humana, íntima i quieta en cada ànima, que sorgeix i s’eleva compartint la joia de la vida en forma de cants i de cançons. Gràcies mossèn Ramon per aquests simbòlics 60 anys de foc de camp encesos en la teva vida de sacerdot. Avui, aquest vespre, et recordarem sota les parets del Pedraforca, en el foc de camp encès a l’era de Capdevila, a l’Espà. Ens hi trobarem xics i grans en la setena edició de l’Uel·lé al Pedraforca, agombolats per la veu i la guitarra del Jaume Arnella. Les xàldigues enlairades en la bonança de la nit d’estiu pujaran amunt i t’arribaran al cor, com ens arriben al cor les que dels focs de camp d’AINA i de Meritxell s’enlairen a les nits andorranes al capdavall de la jornada.