La nau de l'espai exterior

Llegeixo el llibre Rendezvous with Rama, d’Artur C. Clarke, una de les considerades millors històries de l’escriptor britànic i un dels mestres de la ciència-ficció. La llegeixo en anglès, com a part del meu inacabable procés per aprendre aquesta llengua que tant de bo m’haguessin ensenyat de petit, i de la qual, a poc a poc, en vaig millorant la comprensió.

L’argument inicial és molt senzill. Es detecta una nau que arriba des de fora del sistema solar a la qual bategen amb el nom de Rama.

La història em fa pensar en els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Sempre recordaré el 17 d’octubre del 1986, el dia que Joan Antoni Samaranch va comunicar al món que els Jocs Olímpics del 1992 es farien a Barcelona.

Més enllà de tota la força de l’esdeveniment i el que va significar per a Barcelona, les Olimpíades em transporten a dos records que no tenen res a veure amb l’esport.

El primer, la reacció del meu pare en escoltar la notícia: “No sé si nosaltres les arribarem a veure.” El 92, el pare va complir 82 anys; la mare, 78. Ell va morir amb 94 anys, el 2004; la mare el 2014, amb 98. Afortunadament van poder gaudir de Barcelona 92 i de força olimpíades més.

L’altre, que té relació amb l’inici d’aquest article, és una idea que, des que es va conèixer la notícia, i atès el meu gust per aquest gènere literari, sempre em voltava pel cap. No sé per quin motiu imaginava que a la cerimònia d’obertura, sobre l’estadi olímpic de Montjuïc apareixeria una nau provinent de l’espai, i per primera vegada l’ésser humà entraria en contacte amb una raça alienígena. Em semblava la millor carta de presentació i m’imaginava que els teleespectadors de la resta del món pensarien: “Ostres, com s’ho han treballat els organitzadors per aconseguir aquest efectes especials i espacials.”

Òbviament no va passar, tot i que, diuen, la cerimònia va ser un èxit.

Però, anys després, tal com estan les coses i el panorama general, no renuncio que aviat es compleixi la meva premonició. Qualsevol dia d’aquests arribarà una nau de l’espai exterior i ens deixarà bocabadats.

Sempre em queda l’esperança que els nouvinguts siguin una mica més espavilats que nosaltres, vulguin conservar aquest planeta i ens hi permetin viure en pau. Sí, sí; ho repeteixo: m’agrada la ciència-ficció i soc optimista per naturalesa. En qualsevol cas, no costa gaire imaginar-se éssers una mica més avançats, no sols en tecnologia, que també, sinó sobretot en ètica, en la dinàmica del pensament i del comportament.