Castiglione: 'El cortesà'

Els vicis més comuns dels prínceps, segons Castiglione, són no admetre consell de ningú, menysprear la raó i la justícia, creure que governar és una tasca fàcil, adquirir supèrbia, retreure’s del públic per suposar que s’assoleix més autoritat... Així que la dedicació més important del perfecte cortesà és el magisteri polític, fer-li veure al príncep que ha de ser un exemple per als seus súbdits: ha de témer pel seu poble i no témer el seu poble. El cortesà ha de dir-li sempre la veritat i no adular-lo.

Baltasar Castiglione (Casatico/Màntua, 1478-Toledo, 1529) fou estricte contemporani de Nicolau Maquiavel (Florència, 1469-1527) i, com ell, va llegar a la posteritat una obra imprescindible per a qui vulgui conèixer l’entrellat dels personatges i l’atmosfera de les brillants corts de la Itàlia del Renaixement. El príncep de Maquiavel i El cortesà de Castiglione són dues joies literariopolítiques paral·leles. Ara bé, si en la relació entre política i moral el florentí es decanta clarament per la primera, Castiglione, sempre buscant l’equilibri, és partidari d’una “utilità che miri al bene e tenga presente una finalità di ordine morale”.

Castiglione fou un refinat exemplar del cinquecento: literat, humanista, home d’armes i expert diplomàtic al servei dels Sforza i els Gonzaga primer, i després i sobretot dels ducs d’Urbino i del Papa Mèdici Clement VII, fet que el va portar a conèixer personalment els grans prínceps del moment: Enric VII d’Anglaterra, Lluís XII de França i Carles V. Va plaure tant l’emperador –era el nunci de Sa Santedat a Espanya des de 1524 i bisbe d’Àvila– que a la seva mort quatre anys després a Toledo va escriure personalment una carta al Papa en la qual li expressava el seu sentit condol: “Es muerto uno de los mejores caballeros del mundo.” Maquiavel havia treballat en la reconciliació entre ells (acords de Bolonya de 1529-1530) després del terrible saqueig de Roma per les tropes imperials.

Amb anterioritat ambaixador dels ducs d’Urbino a la cort papal de Lleó X, a Roma va lligar amistat amb el gran Rafael, que li va fer un esplèndid retrat. Castiglione, home cultíssim i sensible a la història i a les belles arts, va escriure una famosa carta al Papa –atribuïda durant molt de temps al pintor– ponderant l’immens valor de les antiguitats de la Ciutat Eterna i avançant criteris de restauració, pioner concepte que va encetar una llarga onada de literatura elegíaca sobre les ruïnes que va durar segles. Es coneix un sonet seu al respecte: “Superbi colli, e voi, sacre ruine...”

L’obra El cortesà (Il cortegia­no) va ser escrita entre el 1513 i el 1518 i es desenvolupa al llarg de quatre dies de l’any 1507 a la cort d’Urbino, en forma d’exquisides converses entre una colla de cavallers al voltant de dues dames d’alcúrnia, Isabel Gonzaga i la seva cunyada Emilia Pia. En elles, seguint la forma dialogada pròpia de Plató i Ciceró, els interventors Ludovico de Canosa, Federico Fragoso, Juliano el Magnífic, Pietro Bembo i altres, amb gran llibertat i entre subtileses, autoironies i amables discrepàncies, van perfilant els trets que singularitzen el perfecte cortesà, la perfecta dama o gentildonna i la relació entre el príncep i el cortesà.

Però, quines són les característiques pròpies d’aquests arquetips? El que defineix el perfecte cortesà és el sentit de l’equilibri entre pensament i acció, fugir dels extremismes tant en la paraula com en el gest –la refinada contenció i controlada audàcia–; la naturalitat i el rebuig de l’afectació; l’enginy, la integració de les armes i les lletres, així com el coneixement de la música i la pintura. La donna di palazzo o gentildonna és no tant una heroïna de l’amor com un model de comportament en els camps moral i social; ha de lluir domini de les arts, intel·ligència i una afabilitat graciosa. Ha de ser virtuosa i casta però, en paraules de Federico Fragoso, hi ha certa laxitud en el cas de les dones casades contra la seva voluntat. Mostra una gran admiració per Isabel la Catòlica.

L’objectiu del cortesà serà guanyar-se la voluntat del príncep per educar-lo en la temperança, ja que la virtut i el vici no són enterament naturals, sinó adquirits: hi ha una predisposició a la virtut però ha de ser conreada. Castiglione s’avança amb aquest retrat uns quants segles a la figura del gentleman i va inspirar molts autors posteriors com Gracián i Montaigne. El cortesà fou traduït molt aviat al castellà per Juan Boscán.

Castiglione, renaixentista genuí, va saber compaginar un profund coneixement dels clàssics, el gaudi del refinament de les corts italianes, l’exercici de la diplomàcia i la literatura de qualitat. Un model que projecta llum fins als nostres dies apressats i intemperants.

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte