Un estiu amb Verdaguer

Hi ha aquells llibres especials, volgudament reservats per ser llegits i, ben entès, gaudits a l’estiu. El dedicat a la vida de Jacint Verdaguer fet per l’Àlvar Valls i la Roser Carol, presentat ahir al vespre a la llibreria La Trenca, n’és un i si Verdaguer forma part del vostre interès literari, us plaurà encetar ara a l’estiu aquesta magna composició de llocs endreçada per Valls i Carol. Només un advertiment: és tanta la informació, ens forneixen tants noms de lloc i tants noms de persona, com per endinsar-s’hi saltironant, pellucant ara aquí ara allà, anant d’un any a l’altre tot fullejant tranquil·lament i sense tenir pressa, perquè una de les virtuts de Verdaguer dia a dia. Cronologia de Jacint Verdaguer (1845-1902) és saber preservat el seu rodar pel món sense por que se’ns escapi gambant collada enllà o esquitllant-se per les cantonades de Barcelona; amb la certesa de tenir apamats els topants dels seus viatges que per la seva època eren poc usuals per a la majoria de gent, que tot just podia conèixer els rodals comarcals i anar a la vila o a ciutat per motius molt concrets. Verdaguer, per les circumstàncies tan singulars de la seva vida sacerdotal, va creuar l’Atlàntic en nou ocasions, com a capellà de la Companyia A.López&Cia i després, ja vinculat a la família de l’empresari, com a capellà privat, viatjant per Europa, per la Mediterrània fins a Terra Santa, per Àfrica i amb el canonge i geòleg Jaume Almera, també rondant fins als confins d’Europa i Rússia. Aquests viatges, excepcionals a l’època, (1870-1890), repetim-ho, per a la majoria de la població, li van donar nous horitzons i en va fer cròniques acurades. No oblidem que si Verdaguer tenia el do de la poesia arrapat ben endins, no era menys intensa l’embranzida de la seva prosa i els seus relats escrits són impregnats de les mateixes flaires poètiques, de les volades mes altes; potser fins i tot, encara més, de la sinceritat de l’home pelegrí en aquest món, en aquell seu món, en aquella època de confrontacions socials i maltempsades ara i adés traient el cap a la vida de cada dia.

El dia a dia de Verdaguer, precisament, va ser un anar per la vida en moviment constant, sense gaires aturades. Ho podreu comprovar a mesura que els dies i els mesos de cada any ens facin anar de la seva mà, compartint allò de bo, que va ser molt, i tota la tragèdia, ho podem dir així, del viure apartat dels qui l’havien tingut disset anys seguits com a propi de la família, els López i Güell (els marquesos de Comillas), i encara més en veure’s sostret de poder dir missa durant dos anys, en ser suspès a divinis pel seu bisbe Morgades de Vic. A això, per si no fos prou, afegim-hi l’angoixa econòmica en embrancar-se en un préstec benvolent d’Anna Masdexexart, destinat a voler salvar l’església dels Penitents de Vallcarca, préstec que es va enrevessar de tal manera com per fer-lo parar boig. Aquestes hores tristes i amargues, que pansiren mossèn Cinto entre els seus 48 (1893) i gairebé a punt de fer 53 anys (1898), les trobem desgranades en els dies, el mesos i els anys de la cronologia de Verdaguer. Com també hi floreixen les bones hores i els engalanaments de la seva vida menys turmentada que fou, per sort, la que visqué la majoria de la seva vida.

La feinada de l’Àlvar Valls i de la Roser Carol marca una fita triangular, com aquells vèrtexs geodèsics de primer ordre, en la geografia humana de Jacint Verdaguer, el poeta Verdaguer, el mossèn Cinto estimat per la gent que el va conèixer i per les generacions que el llegim. Posar en ordre els milers de dies referenciats en centenars d’obres i cites d’autors que han estudiat mossèn Cinto; la seva correspondència, rebuda i enviada; les resse­nyes a la premsa i les informacions a voltes traspaperades, mereix un regraciament sentit i obligat, perquè una tasca així només es pot afrontar amb ganes i determinació, sense por a trobar-se perdut en la complexitat de la intensa vida de Verdaguer i amb els anhels de fer-lo més entenedor i perdurable. Agraïment extensiu a Verdaguer Edicions, l’editorial de la Fundació Verdaguer que tanta feina fa des de Folgueroles.

Al principi hem fet convit d’una lectura estiuenca de Verdaguer dia a dia. Entengui’s com una insinuació a degustar a poc a poc les seves pàgines, gairebé al ritme beatífic d’una migdiada. Però passat l’estiu, la tardor i la seva cadència d’aprimar-se els dies també serà bona ocasió de lectura, com així a l’hivern en el reclòs casolà o ja en primavera, obrint les seves pàgines com “un esbart de papallons al vent”, com digué i encara ens diu Verdaguer a Canigó.