Fixa

Segons un estudi de l’entitat catalana Plataforma per la Llengua, les persones d’Andorra són les que més mantenen l’expressió en català encara que rebin una primera interpel·lació o resposta en espanyol.

D’entrada semblaria quelcom de pura lògica, en tractar-se de l’única llengua oficial del país. Com emprar el francès a París o el portuguès a Lisboa. No sembla, però, que aquest ús sigui tan habitual i tan constant, si hem de jutjar per les repetides enquestes d’usos lingüístics i socials, tot i les recomanacions per mantenir la nostra parla ben viva. Per això la conclusió de l’estudi no sembla del tot veritable, ni tan sols versemblant.

A la pràctica, veiem i sentim sovint com es canvia a la llengua del sud a la primera de canvi, no només amb un turista; fins i tot quan arribem al taulell d’una botiga o a la caixa del súper, per molt que ens hagin repetit que és deure de qui ens atén respondre’ns o com a mínim entendre’ns en la nostra.

L’estudi es refereix al canvi del català a l’espanyol i no a qualsevol altra parla forana i sembla una limitació de pura lògica, perquè les persones d’aquestes valls és la que millor coneixen; sovint més i tot que la que es consideraria pròpia.

Per això sobta el titular i també la notícia. Cal baixar al text, com acostuma a passar i sempre s’aconsella, per arribar a una realitat més ajustada: la relativitat. Perquè l’afirmació de la Plataforma és en termes de proporcionalitat relativa. Una proporció, aquesta màxima d’Andorra, que se situa tot just en el 20% de la població.

O sigui que l’altre 80% no manté la mateixa fermesa en l’expressió, i canvia immediatament a la llengua dels castellans, aragonesos o andalusos, per citar tres particularismes.

El cas és que, si continuem la lectura, descobrim que al Principat veí mostren aquesta persistència només el 13,8% de les persones i a les Illes no passen del 9,4%. D’altres territoris, com ara el País Valencià, la Catalunya del Nord i –encara menys– l’Alguer, ni n’apareixen xifres. Potser resultarien insignificants, si haguessin estat calculades.

Diversos lingüistes han alertat de la condició d’“espècie amenaçada” que pateix el nostre únic idioma oficial i que, segons els més optimistes, fan servir deu milions de persones al món, més que moltes de les parles oficials de diversos estats membres de la Unió Europea: flamenc a Bèlgica, neerlandès, danès...

Un fet del tot paradoxal. I pot ser que el gran nombre d’usuaris sigui l’arma principal de supervivència, almenys durant un temps relativament sense mesures especials de protecció, com ara les dedicades a l’èuscar, encara molt més minoritari enllà on s’ha mantingut fins a l’arribada de l’ensenyament obligatori.

Com cantava Raimon en l’embarbussament respecte de la meteorologia, però aplicat a la llengua “plou poc, però plou prou per al poc que plou”. Si, com diuen els castellans, “mal de molts és consol de badocs”, una virtut (lingüística) minoritària, per molt que sigui relativament més àmplia, continua essent un gran defecte (col·lectiu).