Gestió del temps

Fins que no s’aclareixi del tot el que amaguen els forats negres, el temps continua essent interpretat com un factor limitant en les nostres vides, un comptador precís i incansable que no té aturador.

Si volem ser rigorosos, el temps en si mateix no és el factor limitant, perquè tan sols és una unitat de mesura estandarditzada, com ho pot ser el pes, l’alçada, la distància. Però de les interpretacions que en fem els humans de la vida, se’n deriven múltiples equacions en què, algunes vegades, el temps pot jugar un paper limitant i, algunes altres, expansiu.

En tot cas, de la gestió particular que cadascú faci del temps, se’n derivaran una infinitat d’equacions diferents adaptades a la nostra manera d’entendre i d’afrontar la vida. Per tant, el temps esdevé sovint relatiu, tan relatiu com interpretacions en siguem capaços de fer, i es converteix, així, en un factor variable.

Una prova de la relativitat del temps la trobem en sentències llatines, que hi ha qui interioritza com a referents conductuals o, si més no, les utilitza com a model a seguir o definitori. Sovint algunes són contradictòries amb les altres, com per exemple aquelles dues del refranyer espanyol: “qui vulgui prosperar, que comenci per matinar”, i “per molt que matinem, no es fa pas més d’hora de dia”.

Ambdues amaguen certeses igual de consistents, però les implicacions i interpretacions d’una posen en contradicció les de l’altra. Vet aquí una prova de la relativitat del temps: aquell precís i incansable comptador sense aturador ara sembla que el puguem modular amb equacions individuals i personals.

Així doncs, tenim allò del tempus fugit (molt utilitzat a les cel·les dels monjos cartoixans), que ens deriva cap al popular i cèlebre televisiu carpe diem, d’on es desprèn que el temps se’ns gira en contra. Per l’altre costat, tenim aquella que diu: magister prioris posterior dies (el dia següent és mestre del dia anterior), on sembla voler indicar-nos que, ans al contrari, el temps és el nostre aliat.

Un bon cacau, per una mesura estandarditzada. Podem afirmar, doncs, que aquella mesura invariable i estandaritzada ara esdevé racionalment variable i interpretable. Que en som de complicats, els humans!

Així, si hem relativitzat el temps, podem gestionar-lo, podrem construir les nostres pròpies equacions, i d’aquí que trobem aquella altra cita llatina: tempora tempore tempra (atenuar el temps amb el temps), que si la introduïm en tota aquesta divagació, ens convida a optimitzar cada una de les nostres equacions, en què el temps sigui una variable a gestionar.

Per guanyar experiència, el pas del temps és cabdal i necessari; en canvi, per algunes experiències, com a l’hora de tenir fills, el pas del temps és contraproduent. Convé, doncs, aprendre, com tantes coses a la vida, a gestionar el temps, i aquesta és una cosa que no se’ns ensenya a les escoles ni a les facultats.

Sovint aprenem a base cops, alguns d’ells reversibles; alguns d’altres ens ofereixen noves oportunitats, i d’altres ja no en som a temps, i ja se’ns han escapat per sempre.

Per cert, “sempre” és un adverbi per mesurar el temps, i si entenem que és relatiu, existeix el sempre o el mai? Deixem-ho per un altre article, que estic esgotant el temps per entregar aquest.

Per a tots aquells angoixats amb el pas del temps, Cató ens va deixar dit allò de: temporibus mores sapiens sinecrimine mutat (el savi, sense tenir-ne culpa, canvia els costums segons els temps). Vindria a ser la base d’una nova intel·ligència d’aquelles que anomenen múltiples: la intel·ligència temporal.