Gràcies 'Cavall Fort'!

Jugar a cavall fort era una de les preferències en les hores de pati, quan els patis dels col·legis encara eren de terra i les formigues feien carrerons anant i venint amb molles o amb les clasques de pipes portades dretes. Quan ens les miràvem una darrere de l’altra, avançant amb la clasca de la pipa semblant a una petita vela, ens imaginàvem entrar al formiguer i veure com amb les clasques en feien llits, per estar més còmodes. Ens costava entendre per què els agradaven tant les clasques sense la pipa i les deixàvem fer. Més d’un cop, triant l’indret de la paret on faríem cavall fort, havíem tingut en compte la carrera de les formigues i ens havíem mogut uns metres, per no aixafar-les i deixar-les treballar. I movíem la fila, per un normal feta a l’ombra, encara que hi toqués el sol. Avui en dia, en què els patis deuen ser gairebé tots pavimentats, no sé si les formigues travessen enfeinades o fins i tot si n’hi ha de formigues, perquè s’ha arribat a un estadi de normatives sanitàries que no fora d’estranyar que tota mena de cuca sigui vista com una plaga i es procedeixi a la seva eliminació. Tanmateix, no crec que passi i es tractin les formigues terreres com si fossin puces o pitarres.

Doncs com us deia, quan ja havíem triat l’indret de la paret on fer cavall fort, hi jugàvem a grans salts, com si ens enfiléssim a l’esquena d’una somera, perquè els cavalls, fins i tot en la imaginació, ens resultaven massa alts per canalla de 10 anys. Hi jugàvem tots, és a dir nens i nenes, i aguantàvem la càrrega fins a comptar 20. Si resistia el cavall, havíem guanyat i els que saltaven havien de parar i fer ells de cavall fort. Així passaven les mitges hores de pati, jugant a cavall fort, mirant les formigues fent de formigues i jugant també a boles, escombrant abans el racó fent-hi passar les soles de les sabates o de les botes, perquè el calçat esportiu era només costum fer-lo servir a gimnàstica, no com ara que en porta tothom. Aquell calçat, majorment de cuiro, portava una capa de pols que a vegades ens arribava a sota genoll, perquè no paràvem ni un moment. Si en tornar a classe algú s’hagués entretingut a seguir les petjades deixades al pati, hauria vist els dibuixos de les soles, algunes més gastades que les altres, i per poc que s’hi fixés, hi veuria diferents gravats però tots semblants, tret del dibuix de la xiruca, que a l’hivern més d’un en portava, o de les kickers, aquestes darreres només lluïdes pels peus de qui era de casa amb més possibles.

En arribar dissabte i diumenge, en el món que se’ns obria, món de petits però també amb grans, apareixia un altre cavall fort. Recordo com si fos ara la càlida acollida les tardes d’hivern a casa del Ramon i de la Conxita, parents de la Seu que tenien un filla, la Imma, i un fill, el Ramon, ja fets i drets. Casa seva tenia el terra de fusta, de bon parquet, com no podia ser d’altra manera tractant-se de la llar de fustaires i serradors. I també tenien un parell de butaques d’aquelles toves i amb respatller alt i orelleres. El Ramon pare m’hi deixava seure i em donava el darrer número de la revista Cavall Fort, que els arribava com a subscriptors que n’eren. I en veure la portada, una mena de sensació de fer un acte seriós, de persona, de civilitat, arribava, i els salts i crits del Cavall fort del pati del col·legi es transformaven en un més asserenat llegir i mirar les pàgines del Cavall Fort. Ot el Bruixot, en Gil Pupil·la, Massagran, Jep i Fidel, que a la contraportada ens feien ser al seu costat pujant muntanyes o fent foc de camp i mirant les estrelles. I els Barrufets, i els retaules humans de la Pilarín Bayés, i els dibuixos del Llucià Navarro, posseïts d’un aire especial, barreja de personatges medievals i camperols, alhora èpics i casolans. Per cert, l’any vinent, el 2024, celebrarem el centenari del seu naixement, i farem record de qui va ser, a més de col·laborador i director artístic de Cavall Fort, muralista amb obra escampada per moltes esglésies del bisbat d’Urgell, entre altres, i edificis, alguns d’Andorra, essent dels més coneguts dels murals els del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, iniciativa de l’espluguí Lluís Carulla, empresari i mecenes cultural que va ajudar a sostenir Cavall Fort, entre tants altres impulsos de fer cultura i de fer país.

Aquesta setmana Cavall Fort és notícia per les males vibracions que ens arriben des de Burriana (Castelló), on el nou consistori ha corregut a donar de baixa de la subscripció de la biblioteca municipal a revistes com Cavall Fort, Camacuc, Enderrok i El Temps. Farien bé els edils crema llibres de deixar de veure fantasmes i atacs en eines culturals i també farien bé de tenir una mica de memòria històrica. Quan va aparèixer Cavall Fort, l’any 1961, va ser gràcies a la implicació directa dels bisbats primer de Vic, i tot seguit de Girona i Solsona. Justament al bisbat de Solsona, i més concretament al seu Seminari Diocesà, havia vist la llum, el mes de març de 1950, la revista en català L’Infantil, creada entre altres per mossèn Climent Forner, que mestreja els seu 95 anys encara ben eixerit. L’Infantil seria més endavant rellevada per Tretzevents. Doncs tornant a Cavall Fort i el seu començament, el bisbe de Solsona d’aleshores, que no tingué cap inconvenient a donar suport a la nova revista en català per a nois i noies, era Vicente Enrique y Tarancón, un fill de Burriana que l’any 1945 fou nomenat bisbe de Solsona amb 38 anys, ciutat on hi seria 19 anys seguits, fins al 1964. Ai si Tarancón alcés el cap davant aquestes barbaritats que quatre caps verds fan a Burriana!

Gràcies Cavall Fort i endavant!