A casa

Després del tràgic i tristíssim fet en què un jove de Nanterre va perdre la vida, sento el president Macron anunciar possibles multes als pares que deixin sortir la seva progenitura al carrer per participar en aldarulls.

Nois de tretze, catorze anys, segons les informacions donades, prenent part en destrosses múltiples, és esfereïdor, però tampoc em sorprèn tant.

En quin moment s’ha deixat de ser pares?

Si mirem cap a casa nostra, on, per sort, no tenim ni de bon tros situacions com les que estan passant actualment en diferents indrets de França i caricaturitzant un xic, podríem imaginar ara que es presenten festes majors i festetes múltiples, el nostre cap de govern promulgant un decret prohibint a partir de mitjanit als menors de divuit anys de rondar pels carrers. Estic segura que molts pares aplaudiríem amb entusiasme i banderoles la notícia.

I per què? Perquè cansa haver de batallar, perquè sovint et trobes com si nedessis a contracorrent. No us ha passat mai que el vostre fill/a de catorze i quinze anys us hagi demanat per sortir, però no per anar al cinema o quedar amb els amics a la tarda?

No, no, aquesta canalla vol anar a la festa d’Encamp, al Roser d’Ordino i a totes les que queden per venir...

"Però si tots hi", van et diuen amb aquell fil de veu..., i fins a altes hores de la nit, nois i noies de catorze, quinze anys.

Ja em direu. És normal, em pregunto? Jo no hi veig pas cap normalitat, però ja us vaig mencionar en algun moment que era bastant “rareta”.

I aquí és on entra en joc el rol de pare i mare i no dimitir de la nostra responsabilitat a la primera de canvi.

Però no és gens fàcil perquè són uns simpàtics i autèntics “corcons”.

A casa, i segons l’estat d’humor, tinc guardats a l’armari diferents vestits que em poso a l’hora de raonar amb la meva filla, hi ha dies que em poso l’armadura i trec l’espasa, però llavors la batalla s’allarga infinitament perquè la meva contrincant és molt bona i acabem suades i malhumorades. Altres dies, em col·loco al front el bindi hindú i em pinto a cada galta el signe de pau i amor (és més el meu estil) i amb la llengua ben desenganxada del paladar i amb to conciliador, li ofereixo un bonic discurs per fer-la reflexionar, però m’adono aviat que el que li estic dient li entra per una orella i li surt per l’altra.

Finalment, hi ha dies que em vesteixo còmoda d’estar per casa i li engalto un “no i punt” del qual no s’ha d’abusar, però que funciona força bé quan el diàleg esdevé impossible.

Seriosament, la qüestió és no abaixar els braços i no desanimar-se. Jo aquest estiu m’apunto a ioga, algú vol venir?