La vida al timó

Dos nois nigerians van viatjar estirats, sense cap possibilitat de seure o aixecar-se, sobre el timó d’un mercant durant nou dies, el temps que va durar el trajecte entre Lagos, Nigèria i Las Palmas de Gran Canària.

Abans d’arribar algú els va descobrir i es va publicar la fotografia a la premsa espanyola. La imatge dels dos estirats és colpidora i mostra la realitat de tots aquells que fugen a la recerca d’una vida millor, els perills a què s’enfronten, i explica per què molts d’ells moren en la travessa.

La notícia on es podia veure la foto explicava que les autoritats oficials havien iniciat els tràmits pertinents perquè els dos homes fossin entregats al capità del vaixell, el “MSC Marta” i retornats al seu país.

En la meva opinió, és terrible la crueltat d’aquesta decisió. Quin és el missatge que es vol transmetre? Que escarmentin i que prenguin nota els que s’arrisquin a viatjar sobre un timó?

De fet, l’any passat ja van arribar altres tres migrants viatjant al timó d’un petroler. Podem fàcilment deduir que deu ser una pràctica habitual en la qual, presumiblement molts d’ells, no aconsegueixen el seu objectiu.

Vivim en un món que, on es vulgui o no, ens alimentem de notícies que sovint tenen un final tràgic. Serveixi com a exemple, la tragèdia del Titán i el seu desplegament mediàtic, la desaparició de persones, o els rescats en mines o coves. L’opinió pública, tothom, tots volem que aquestes històries acabin bé; sempre tenim l’esperança de salvar una vida, de recuperar una persona desapareguda o trobar aquell infant que es va perdre... però, en canvi, hi ha gent incapaç de sentir la menys mínima compassió per les tragèdies dels migrants, per fets que mereixerien un ajuda que se’ls hi nega, i un seguiment mediàtic que no interessa.

Com acabarà la història dels nois del timó? Probablement no ho sabrem mai. Ningú mourà un dit per saber de la seva vida. I ho repeteixo, a mi em sembla que aquests nois, en un gest humanitari, mereixien una oportunitat.

“Oh! És que si ho fan amb els del timó, han d’obrir la porta a tothom, i això no pot ser!”, pot pensar qui veu les migracions com un problema sense solució. No sé, si pot no pot ser…, però la trista realitat és que movem milions i milions de dòlars per salvar molt sovint l’impossible, o gastar-los en la indústria de guerra, i som incapaços de gestionar una política d’immigració coherent.