Addictes a la presó, reinserció o càstig?

ADDICCIÓ... maleïda paraula... DEPENDÈNCIA

Addicció... a tantes coses... al mòbil (la més nova i que amb més rapidesa es va estendre), al consumisme, al treball, al joc, al sexe, al menjar; i, així... caient com una cascada fins a arribar... a la droga (la més antiga i que més generacions ha matat).

Avui em remeto puntualment a la franja oblidada... els presos addictes que es troben privats de la seva llibertat per delinquir sota efectes de la droga... actuant sota la mà negra d’aquesta malaltia. Com a mare, ciutadana, activista i voluntària social, opino que si tots ens involucrem i creem vincles i compromisos, amb cada pilar al seu lloc, és possible fer un pont de comunicació i treball eficaç.

Andorra, un país de societat nova, fèrtil. Idònia per crear, aprendre, innovar, plantar... Oportunitat gairebé única al segle XXI... Però, què estem esperant??? La salut mental no espera, va caient a un ritme vertiginós a tot el món.

Amb urgència necessitem tenir una xarxa de prevenció... motivació... recuperació i atenció en la nostra societat! Govern, Ministeris, Seu de Justícia, UCA, Serveis Socials i Sanitaris, Associacions, Escoles, ciutadans... i, així, una interminable llista... Què podem millorar???? Fem un pas cap endavant.

Lamentablement, a Andorra no hi ha un centre de desintoxicació on es pugui commutar i/o convalidar una part de la condemna ferma... (com existeix a la majoria de països on hi ha centres), i més encara, mirem el model escandinau, on la presó treballa com a centre de reeducació i rehabilitació, assolint un 85% de reinserció..., no només en l’individu, sinó també en la societat: seguretat, benestar i a futur menys cost econòmic (entenen que sense un bon tractament terapèutic sortiran pitjor que quan van entrar... i segurament no es tancarà el cercle).

Com que no existeix aquesta realitat al nostre país, (confiant que algun dia arribarà), fem un pas més enllà amb les eines que comptem AVUI... Al CENTRE PENITENCIARI; tenim l’oportunitat de tractar els interns/es amb addiccions... Dic l’oportunitat, perquè el principal i més difícil és que els malalts d’addicció reconeguin i acceptin l’ajuda... i, després, que existeixin els mitjans professionals especialitzats amb una teràpia de fons contínua i assídua (un cop per setmana com a mínim..., no un cop al mes o més, com es fa avui als nostres serveis sanitaris per falta de recursos).

Actualment, al CENTRE PENITENCIARI, hi ha professionals terapèutics, psiquiatres, psicòlegs, educadors socials, infermeres; moltes d’elles deixant-se la pell per la seva tasca dia a dia, tractant d’actualitzar-se, i, paral·lelament, per desgràcia..., molts interns addictes... Llavors, quin és l’inconvenient???? Que les teràpies i programes d’addicció NO SÓN OBLIGATORIS a la presó i allà és quan hauríem d’aprofitar aquesta situació tan desafortunada, però de proximitat amb els interns, per crear-los una experiència en primera persona de teràpies motivacionals i de reforç, en les quals ells mateixos s’adonin i confiïn que SÍ que es pot sortir del consum, que SÍ que es pot reconduir la vida, que SÍ que es pot viure sense patir aquesta malaltia. Per això, és important reivindicar que la JUSTÍCIA, en el seu paper decisiu, es remeti a la llei ja establerta “de reducció de pena per delictes comesos sota influència de drogues” (ja que no són actes premeditats, sinó que són fruit d’una alteració comportamental i neurològica d’una malaltia, quan no comporti altres delictes greus).

De la mateixa manera, com que no existeix en la nostra justícia la convalidació i/o commutació de pena en un centre de rehabilitació (ja que no existeix al país), suggereixo que el BATLLE INSTRUCTOR, en el moment que decideix l’ingrés a presó d’un addicte, hauria de decretar per ordre judicial que siguin OBLIGATORIS les teràpies/tractaments dins de la presó i, així mateix, en el moment de dictaminar l’ordenança penal es valori per mitjà d’informes professionals del C.P l’evolució i possible reinserció de l’intern per a la presa de decisió en el seu dictat de sentència.

El dia que les presons serveixin per reinserir i no per castigar, haurem evolucionat.

Tots confiem i sabem que sí que es pot reconduir i rehabilitar un malalt d’addicció... El camí és molt difícil i movedís... Per això, necessita ajuda..., eines. La intenció sense acció... és il·lusió.

LA MALALTIA DEL SEGLE ESTÀ A LA VORA DE L’ABISME... NO LA DEIXEM CAURE... BASTIM UN PONT...

* Daniela Bandini, Vocal de Projecte Vida