La vida antiga dels ceretans

Tomàs Junoy, conegut aquí a les Valls d’Andorra com “lo frare d’Anyós”, tenia una predilecció per escatir la història dels seus avantpassats ceretans. Nascut a Puigcerdà l’any 1782, residí com a frare dominic al convent de Puigcerdà, en va ser prior, fins a la desamortització de Mendizábal de 1835, i va portar de bracet l’exclaustració i foragitament dels frares. Tomàs Junoy passà a França i, poc temps després, arribà a Andorra (tenia 53 anys) on fou provicari d’Anyós des de 1835 fins a la seva mort, succeïda a Anyós el dia 17 d’abril de 1870. Gràcies a ell tenim la Relació sobre la Vall d’Andorra, editada a Tolosa de Llenguadoc el 1839; meravella de crònica sobre el país i la seva gent, a la qual el Pere Canturri tenia tanta devoció. I Pere, ara que parlem de tu, l’altre dia vam fer una costellada a la llosa i vam brindar en record teu. A Setúria!

Tomàs Junoy va residir a Andorra 35 anys seguits, però com dèiem, Cerdanya era la nineta dels seus ulls. Amb l’esperança que algun dia sortirà a la llum, part o tota sencera, la seva obra manuscrita Historia inédita de los ceretanos (qui sap si ara formant part d’una col·lecció privada), ens conformem amb Disertaciones sacadas de la historia inédita de los ceretanos, publicada a Barcelona el 1857. I si en voleu saber un munt de la vida i vicissituds del frare d’Anyós, aneu a buscar el volum 8 (2016) dels Papers de Recerca Històrica de la Societat Andorrana de Ciències, i hi trobareu l’article de Magdalena Sofia Garçon Peyrí, estudiosa i descendent dels Junoy de Queixans, titulat: Relació sobre Fra Tomàs Junoy, o un fill oblidat de Cerdanya, un treball de recerca molt gustós i profitós, com una senzilla, però sempre delida, truita de carmanyoles; així en diuen de les carreroles a Cerdanya.

Si Tomàs Junoy contemplés, avui dia, la feinada arqueològica de les darreres dècades a Cerdanya, en quedaria meravellat. Com cada estiu hi fan cap la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona, amb equips d’excavació nodrits per professors i estudiants d’arqueologia en pràctiques. Queden ja molt llunyanes les primeres prospeccions i excavacions a Llívia dels anys setanta i vuitanta, dirigides per Josep Padró, a la recerca de romans, i més properes les actuals campanyes al fòrum dirigides per Cèsar Carreras, confirmant Llívia com la capital de la Cerdanya romana i visigòtica. Després vindrien les campanyes de Pierre Campmajó i Christine Rendu a la Cerdanya francesa, des dels orris prehistòrics i els jaciments de Llo i d’Eina i tants altres, amb la incorporació de noves promeses actuals, com les arqueòlogues Delphine Bousquet i Noémie Luault. Més cap aquí, ja en el segle XXI, però amb un bon reguitzell de jaciments trobats i excavats, Joan Oller, Jordi Morera i Oriol Olesti, amb el suport del recordat i enyorat Oriol Mercadal i la seva companya Sara Aliaga, ressonen els noms del Castellot de Bolvir, excavat des del 2006 i amb l’Espai Ceretània adjunt, obert des de gener de 2015; Tossal de Baltarga, des de 2011, i des del 2017 el jaciment de Pi Castellar. Els tres són d’època ceretano-romana. No ens oblidem pas del jaciment de Mont-lleó, aquest paleolític, amb Josep Maria Fullola i Xavier Mangado al capdavant. Tot plegat, un patrimoni antic, de la vida antiga dels ceretans, destapat de la capa de terra i dels segles a poc a poc, estiu a estiu, per donar-nos-en detalls i peces de la vida d’aquella gent ceretana contemporània dels andosins. Com diu sovint l’Antoni Ubach, andosins i ceretans eren cosins, i la relació entre ells era d’imbricació tant social com geogràfica, diluint-se les seves fronteres amb els intercanvis comercials i les trobades de bona germanor.

La vida antiga dels ceretans i, per simpatia i proximitat, dels andosins, devia tenir una plenitud enorme, tant per l’aigua sempre disponible, freda i termal, com per les pastures i els boscos. Quan els romans s’hi establiren, segurament feien tracte amb els andosins perquè fessin aportació dels seus pernils, que juntament amb els curats pels ceretans, eren exportats cap a Roma. Justament era ara a l’estiu quan els traginaven. Ben salats amb sal de Cardona i assecats, feien corrua humana: dos pernils per cap i a peu cap al Rosselló, per embarcar-los. Sobtarà que ho fessin ara a l’estiu, però els capitostos romans sabien que si ho feien a l’hivern, sense les calorades, els pernils eren encetats i més d’un ja no arribava, perquè era degustat en les tres jornades de camí. Fent-ho a l’estiu, la set terrible que el pernil salat provocava al portador, més la calor mateixa, era motius més que suficients per expedir les pernes ceretanes i andosines a l’estiu. En sabien!