La tribuna
'Valencià'
El manteniment del “separatisme lingüístic”
Quan l’Acadèmia Valenciana (sí, valenciana) de la Llengua va fer pública la certificació de la unitat de la llengua, des de la seca autoritat acadèmica, hom hauria pensat que amb aquest equivalent al seu àmbit del Roma locuta s’havia acabat l’etern conflicte que els polítics de certs partits recreen de tant e tant, sense cap rigor filològic.
En aquests casos torna el record de la cambrera d’hotel d’Eivissa que a la lloança de l’accent local i el salat dels articles va respondre més aviat seca: “És que nosaltres parlem l’eivissenc”, Ni tan sols mallorquí o balear. No contrarrèplica que un somriure comprensiu.
Una altra eminència de les filologies romàniques, des de l’antic regne, país o comunitat autònoma de Joan Fuster raonava fins a quin punt el català i la seva llengua són diferents, “perquè nosaltres diem collons i ells diuen cullons”. Així, sense parar-se a comprovar que al nord i el sud ho escriuen de forma idèntica, amb les dues vocals rodones, i la diferenciació es limita a la lectura fonètica.
Una mostra ben recent de la politització de la llengua en aquelles contrades ha estat el cas més recent a la biblioteca municipal de la ciutat de Borriana, on es va presentar el regidor de Cultura (?) –no cal puntualitzar de quin partit– ordenant que retiressin les revistes de propaganda “pancatalana”: Cavall Fort, Enderrock, Camacuc, Llengua Nacional i El Temps, aquesta darrera editada a la mateixa València des de fa anys i panys per Tres i Quatre, d’Eliseu Climent.
El bibliotecari o bibliotecària, que no hem vist identificat o identificada a la informació, va aconseguir que s’imposés la lògica contra l’antiquat intent inquisitorial, però no que el representant de l’autoritat (in)competent en retirés les subscripcions.
Es veien a venir episodis com aquest, i els que puguin afegir-s’hi d’ara endavant des de la formació de la nova Generalitat del sud amb l’acord entre PP i Vox. Si en volen una altra mostra, el vicepresident d’aquell executiu (i assumint la competència de Cultura) és el doctorat en tauromàquia (exmatador de toros) Vicente Barrera I. “El extorero ha 'estrenado' el cargo reivindicándose como una figura procedente del mundo de la cultura y el arte y lamentando que la tauromaquia, la disciplina que él ha practicado, haya sido en estos últimos años ‘ninguneada’ y silenciada hasta convertirse en la cenicienta de la cultura”. Hem respectat l’espanyol de la font original (el virtual Diario.es) perquè no hi pugui haver cap error de traducció.
I com que no ho podríem comentar més encertadament que l’admirada Roser amb la seva frescor expressiva, aplicarem al cas el que deia dijous passat, tot i que per a un cas diferent:
“Hi ha qui confon la gimnàstica amb la magnèsia, qui es pensa que els genolls són làmpades de ràdio, qui confon els collons amb els rosaris, qui barreja els naps amb les cols, qui sap què té a veure el cul amb les témpores, qui no separa el gra de la palla, qui pren la a per la be, qui diu llirista a un lluitador incansable per la pàtria, qui és filòleg i pontifica sobre física quàntica o advocat i alliçona sobre llengua; tots dos, és clar, amb la ciència que els ha infós l’Esperit Sant. La ignorància és tan gosada que, com més en gastes, més en tens; s’acumula”.