La tribuna
Plets tinguis i els guanyis
O qui té plets, guanyant, perd
Fins fa poc, a l’imaginari col·lectiu estava instal·lada la idea que els advocats es preparaven per anar a judici com a experimentats mercenaris. Sense que, en cap cas, contemplessin l’intent de negociació com una alternativa plausible.
Els temps han canviat i la incertesa ha esdevingut un senyal d’identitat de l’advocacia, així com de la majoria de les professions. Creuem els dits perquè no passi el mateix amb el col·lectiu sanitari.
Entre els advocats també regna la incertesa per a identificar la norma, per aconseguir-ne la correcta interpretació i, fins i tot, per a determinar el valor de les proves disponibles i discernir l’estratègia del contrari.
Entre les eines a l’abast dels lletrats, tenen un paper predominant les tecnologies de la informació, donat que moltes vegades saber cercar la jurisprudència de forma ràpida i adequada assegura un major èxit judicial que saber reflexionar sobre la interpretació de la norma o la mateixa habilitat que ha de tenir qualsevol advocat per lligar els fets amb les proves.
En la seva accepció més antiga, i com s’esculpeix en els murs de la nova Seu de la Justícia, seguir el lloable passat és el camí més segur per no errar.
En aquestes condicions, el litigi es presenta com una tempesta perfecta on les derrotes desencanten i les victòries es mostren freqüentment com agredolces.
Això anterior ha fet que el legislador andorrà pretengui dirigir l’advocat cap a la negociació, la mediació o la transacció. De fet, a banda de les recents incorporacions normatives a l’ordenament jurídic per proveir d’eines per a la resolució extrajudicial de les controvèrsies, el nostre Codi de Procediment Civil ja estableix a l’article 1 aquesta alternativa.
En aquest sentit, la nostra llei rituària consigna que els mitjans extrajudicials de prevenció i resolució de les controvèrsies han de ser escollits de comú acord per les persones interessades.
Al mateix temps, estableix que aquestes alternatives són principalment la negociació entre les parts, la mediació, i l’arbitratge en què les parts recorren a l’assistència d’una tercera persona, o qualsevol altre mitjà que considerin convenient.
Aquest és el repte, ja que no hi ha major victòria de l’advocat que l’aconseguida sense entrar en el camp de batalla, gràcies a la seva diplomàcia, a la seva persuasió i, sobretot, a la seva capacitat d’oferir al client i al contrari els flancs de la lluita, per a persuadir-los que un acord extrajudicial és una bona oportunitat.
Tanmateix, és cert que hi ha clients que només valoren el treball davant els tribunals i la solemnitat de les sentències. Com també hi ha advocats que només es troben còmodes al·legant i batent-se com a gladiadors davant el jutge.
De fet, a finals del segle XIX s’estilaven a Espanya els duels d’honor entre cavallers, però curiosament la immensa majoria d’ells se suspenien i frustraven el dia en què estaven previstos per la intermediació de padrins, testimonis, i per la mateixa actitud dels contrincants.
D’igual manera, el millor duel judicial en temps d’incertesa i en què la tecnologia de la informació ha democratitzat les armes jurídiques disponibles, és el que se salda sense lliurar combat. Sense sentència condemnatòria per haver mediat aquests padrins del dret que són els advocats, els qui, des de l’empatia i la negociació, saben que la millor victòria és un bon acord.
Bon estiu.
* David Tornil Sánchez, Soci d’Adagi Advocats