El dret a una bona mort

Aquesta primavera, l’actriu catalana Carme Elías va publicar Quan deixi de ser jo, un llibre que relata la seva trajectòria artística i la seva convivència diària amb la malaltia de l’Alzheimer. El llibre, però, s’ha fet famós sobretot perquè recull la seva voluntat d’acollir-se al dret a l’eutanàsia, reconegut a Espanya des del 2021, una vegada la malaltia hagi progressat fins al punt, explica l’actriu, que “no sigui ella mateixa”. Elías parla de la seva mort des d’una serenor admirable, tot detallant, com ja ha repetit en innombrables entrevistes amb diaris i programes de televisió, la voluntat d’acabar la seva vida amb assistència mèdica i de manera digna.

Sovint es parla de l’eutanàsia com de la mort digna. A mi, parlar-ne en termes de dignitat no m’ha agradat mai, ni quan la debatíem amb els companys a les classes de bioètica de la Facultat de Filosofia. Prefereixo el terme bona perquè em sembla menys confús, més íntim, més senzill. De fet, en grec, eutanàsia vol dir això, la bona mort, aquella que a la majoria de nosaltres ens agradaria tenir: tranquil·la, ràpida i indolora. En altres paraules, és un bon final de vida.

L’eutanàsia ha existit sempre, clandestinament o no, perquè sempre hi ha hagut persones que han ajudat a morir de manera compassiva altres persones per evitar-ne el patiment. Actualment, a Europa hi ha quatre països on l’eutanàsia és legal: Espanya, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. Recentment, s’ha legalitzat a Portugal, tot i que la llei encara no ha entrat en vigor. També hi ha quatre països europeus on l’eutanàsia no és legal, però el suïcidi assistit sí que ho és: Alemanya, Àustria, Suïssa i Itàlia. A la resta del món, l’eutanàsia és legal al Canadà, Colòmbia, Austràlia i Nova Zelanda, i alguns estats dels Estats Units permeten l’assistència mèdica al suïcidi.

Les condicions per a l’exercici de l’eutanàsia o el suïcidi assistit en aquests estats varia lleugerament, però n’hi ha dues de comunes. Per una banda, l’existència d’una condició greu i crònica, sense possibilitat de curació, que provoqui un patiment físic o psicològic insuportable a la persona. Per una altra banda, l’avaluació exhaustiva de la competència de la persona per decidir per part del personal sanitari. Aquesta darrera normalment pren la forma d’un circuit d’avaluacions, en què la persona que sol·licita una mort mèdicament assistida ha de reiterar la seva voluntat al llarg del temps i davant diferents professionals. Això s’aplica tant en els casos en què és el personal sanitari que posa fi a la vida del pacient com en aquells casos en què només li subministra els medicaments per fer-ho ell mateix. En això últim consisteix el suïcidi mèdicament assistit. Les malalties més comunes entre els pacients que sol·liciten l’eutanàsia són els càncers terminals i les malalties neurodegeneratives, i la majoria són majors de setanta anys. Aquesta darrera dada no és casual, ja que l’augment de l’esperança de vida també ha tingut per conseqüència un augment de la prevalença de malalties terminals associades a la vellesa, amb processos de final de vida que s’allarguen i que generen un patiment molt gran.

El fet que la Constitució andorrana reconegui el dret a la vida i la clara posició de l’Església catòlica en contra l’eutanàsia fan difícil que al país es pugui preveure el dret a la mort mèdicament assistida. Seria interessant, però, saber què pensa la societat andorrana d’aquesta qüestió i quin és el seu grau d’acceptació real.

Personalment, testimonis com el de la Carme Elías em fan pensar que reconèixer el dret a tenir una bona mort també és una manera de reconèixer el dret a tenir una bona vida fins a la seva fi. Perquè el dolor incapacitant o la pèrdua de capacitats que fan identificar-nos amb nosaltres mateixos no és compatible amb el fet de viure de manera lliure i amb gaudi, que al final és el que totes les persones volem. Evitar la qüestió de l’eutanàsia només serveix per normalitzar el patiment d’algunes persones i privar-les de decidir autònomament sobre el seu propi cos.

*Paula Przybylowicz, Membre de l’executiva de Concòrdia