Bufem 60 espelmes

D’entrada demano excuses per no haver publicat aquest article l’any passat, que és quan es complien els aniversaris que repassarem tot seguit. Us convido, però, a rebobinar una mica i a tirar un any enrere per fer així un exercici de memòria històrica aprofitant que bufarem 60 espelmes per una gran pel·lícula de John Ford, alhora que recordarem James Stewart, un dels seus protagonistes, que fa 25 anys que ens va deixar.

The Man Who Shot Liberty Valance, traduïda aquí com L’home que va matar Liberty Valance, rodada l’any 1962, tracta un tema de rabiosa actualitat: el de les llegendes, és a dir, tot allò que se’ns vol fer creure quan en realitat ni de bon tros és el que va passar. La pel·lícula de John Ford és, a més a més, un mosaic de costums, de conductes i de somnis de gent honesta amb ideals.

Per a mi, L’home que va matar Liberty Valance és com una exquisida obra de música de cambra; vindria a ser com un dels darrers quartets de Beethoven, no una obra simfònica per a gran orquestra com ho seria The Searchers. L’home que va matar Liberty Valance és la quinta essència filmada en interiors, en blanc i negre i sense espectaculars escenes d’indis en ple Monument Valley, que va ser un dels platós que identificarien per sempre el genial John Ford.

Deia que recordaríem un gran actor fetitxe de John Ford com ho eren John Wayne, Henry Fonda, Maureen O’Hara o Vera Miles. Estem parlant de James Stewart, que moria un 2 de juliol de 1997 a Beverly Hills. Podria semblar que només li esqueien els papers de bon jan, d’humil, amb un punt d’ingenuïtat. Per corroborar-ho en tenim prou de veure’l a La finestra indiscreta, a Vertigen o a La soga, de l’Alfred Hitchcock, a Històries de Filadèlfia, de George Cukor, o a The Shop Around de Corner, de l’Ernst Lubitsch, però molt especialment a L’home que va matar Liberty Valance. Que jo recordi, no l’he vist mai fer el paper de dolent ni de cínic; corregiu-me si m’equivoco. En un proper article parlaré més detingudament d’ell entre altres coses perquè, al marge d’excel·lent actor, era molt bon acordionista i tocava el piano de manera envejable. Si no hagués estat perquè el seu pare s’hi va oposar, probablement, Stewart hauria fet carrera de músic.

Jo devia tenir uns 17 o 18 anys quan vaig veure per primera vegada L’home que va matar Liberty Valance en una de les sales de cinema del meu poble; sé que em va agradar molt però no seria fins molt més endavant que descobriria les subtileses que John Ford sabia narrar com ningú de manera senzilla i entenedora; Ford no s’enrotllava mai, anava al gra, detestava les parrafades grandiloqüents. En aquesta pel·lícula en particular, una delicada flor de cactus diu més que mil paraules.

I ja que hi som posats, també hem de recordar els aniversaris de John Wayne, que compliria 115 anys, i Lee Marvin, aquell actoràs que fa 35 anys que moriria a Tucson. Però també volia parlar d’una de les meves actrius predilectes, de qui no he parlat mai encara: Vera Miles, que enguany en complirà 93 i que sovint era escollida tant per Ford com per Hitchcock. Amb el cineasta britànic, Miles hi tindria enganxades fortes, res d’estranyar ja que el mag del suspens en va tenir amb molta més gent. Hitchcock no era un home fàcil; tenia fílies i fòbies accentuades especialment amb certes actrius rosses, esveltes i atractives.

Tornem, però, a L’home que va matar Liberty Valance, una pel·lícula èpica i sentimental en què Hallie, la jove interpretada per Vera Miles, es debat entre l’amor de dos homes nobles molt diferents l’un de l’altre. Tom Doniphon i Ransom Stoddard són descrits per un cineasta sense pretensions freudianes. Per una banda, la d’un home forjat a si mateix que se sacrifica per facilitar el matrimoni entre Ransom –amb títol d’advocat sota el braç– i Hallie. Stoddard iniciarà una brillant carrera política que el portarà a Washington gràcies a una llegenda que finalment serà revelada per ell mateix quan es troba present a les exèquies de Doniphon. Una llegenda que mai no s’esborrarà de la memòria col·lectiva d’aquell territori del Far West i en particular del poblet de Shinbone. Un dels periodistes assistents a una improvisada roda de premsa per conèixer el que realment va passar aquell dia de la mort de Liberty Valance estriparà les notes que ha pres sobre les confessions que Stoddard acaba de fer-los i li dirà: “Miri senador, això és l’Oest i aquí, quan la llegenda es converteix en realitat, nosaltres imprimim la llegenda.” No cal afegir res més; avui seguim empassant-nos les llegendes.