Carta oberta a la majoria que ens governa (I)

La intervenció de l’alcalde de la Seu d’Urgell de dilluns passat amb relació a l’habitatge assumible a la seva ciutat, mentre escrivia aquesta carta oberta, no ha fet sinó corroborar la meva convicció que la majoria i el seu Govern haurien de repensar de dalt a baix la seva estratègia sobre habitatge, basada, en opinió meva, en un reguitzell d’errors d’apreciació sobre l’abast i solucions del principal problema que tenim al davant com a comunitat política.

En els cinc anys que porto com a Raonador han estat moltes les vegades que, en públic, però també en converses privades amb governants i parlamentaris, m’he manifestat radicalment contrari a la idea d’exportar fronteres enllà un problema radicalment nacional. He de dir que la percepció inicialment displicent que vaig trobar els primers mesos en alguns polítics (“Marc, vols dir que el problema és tan important?”, em va arribar a dir un ministre) ha anat canviant fins a veure ells mateixos que l’aigua anava pujant i que ja els arribava fins al coll. Però, tot i així, per al meu desesper, i tot i haver endegat algunes iniciatives en el bon sentit –com la pròrroga automàtica de lloguers–, la idea subjacent de la política d’habitatge amb què finalitzaven les converses sempre acabava essent que la solució era la Seu.

La majoria absoluta recent –i els nous fitxatges ministerials– sembla haver fet aflorar amb estrèpit aquest plantejament. Vegem els errors en què es fonamenta.

1. Error filosoficopolític. Consisteix a no voler assumir, com a país, les conseqüències dels propis actes, en una actitud més pròpia de la minoria d’edat internacional que la d’un estat sobirà. Si vostè vol créixer desordenadament, atengui’s al desordre que vostè mateix provoca. Si vostè deixa entrar al país dos mil persones cada any, plantegi’s com les fa viure dignament al país. Al país. Una derivada potencialment molt negativa d’aquest posicionament és, d’una banda, provocar irritació als nostres veïns de les comarques urgellenques, a la comunitat catalana en general i a l’estat espanyol. De l’altra, afeblir la nostra posició negociadora a Europa.

2. Error fàctic. Aquest error prové de la mala interpretació del que representen les fronteres geogràfiques, polítiques i legals avui en dia. Confiar que avui en dia hom pot enviar milers de persones a viure en un altre país i que aquest altre país estarà encantat és miop com a mínim, per no dir irresponsable i presumptuós. Sí, ja sé que a Liechtenstein, a Mònaco, a Ginebra... hi ha fronterers. Però, primer, tenen economies que no necessiten grans quantitats de nous treballadors (l’ús de les paraules mà d’obra en aquest context, resulta menystenidor), segon, cal anar molt enrere en el temps (quan encara no hi havia grans planejaments urbanístics, ni es parlava d’economia integrada ni de recursos limitats, ni hi havia una agenda mundial per al desenvolupament sostenible), i tercer, es feia i es fa en benefici comú dels dos països. L’alcalde Joan Barrera ja ho avançava divendres al BonDia: “Nosaltres, per exemple, som un poble que no podem créixer urbanísticament, les nostres normes de planejament no ens deixen, i com que no podem fer construccions noves, els serveis estan dimensionats per als que som.” I l’amic Joan Ganyet reblava amb rotunditat dissabte passat al Diari: “La ciutat no pot, ni vol, fer-se càrrec de la sanitat, l’educació, els serveis socials, l’habitatge, etc., d’una allau de persones alienes sense arrelament ni seguretat laboral.” Alcalde, exalcalde i tots els futurs alcaldes de la Seu diran el mateix.

Roma locuta, causa finita.

*Marc Vila Amigó, Raonador del Ciutadà