Manifest a favor de la generació de vidre

Allò de la generació de vidre (Snowflake generation o Crystal generation) o bé és una fal·làcia o bé no està ben conceptualitzat. Al contrari, la gent jove tenim valors postmaterialistes (Ronald Inglehart). Evidentment que ens preocupa no poder permetre’ns una vivenda digna, no independitzar-nos fins després dels 30, la precarietat, els salaris baixíssims o treballar fent tasques tècniques però cobrant com a auxiliars d’administració. Tot plegat, adobat amb el fet que som la generació més formada de la història... De fet, ens estigmatitzen com a persones mandroses que demanen massa perquè volem deixar de suportar tota injustícia en qualsevol àmbit. No només a la feina.

Ens apoderem del terme pejoratiu generació de vidre. És un concepte que neix amb la polèmica escriptora Doreen Virtue (corrent New Age). Va teoritzar sobre els infants de vidre (Crystal kids) perquè som tan especials, tan afectuosos i afectuoses, tan tendres, amb tanta empatia i sensibles; que la nostra missió és crear un món millor. Ens quedarem amb aquesta dar­rera part de la controvertida i problemàtica Sra. Virtue: sí, som aquí per fer que el món sigui millor. Ens hem apropiat de la tecnologia i hem fet que la comunicació sigui molt més eficient i sostenible, tot fent que sigui més senzill organitzar moviments socials i de drets humans. Som molt més conscients en l’àmbit social i ecològic.

Com molt bé deia el sociòleg Philip Abrams, una generació no està marcada per una quantitat determinada d’anys, sinó que queda delimitada pel seu temps sociològic. Per tant, depèn del seu sistema de valors i de la seva utilitat social. Les noves generacions rebutgem i assenyalem pràctiques anacròniques i desfasades. Som de vidre perquè reneguem de les inèrcies i tendències que són dolentes per a les societats? Qüestionem i conceptualitzem des d’una altra perspectiva el que es considerava normal o acceptable: violència, discriminació, masclisme, racisme, classisme, aporofòbia, colonialisme, capacitisme, edatisme, gordofòbia, LGTBIQA+ fòbia, etc. En relació amb aquest tema, recomano la lectura del llibre Ofendiditos de la gran Lucía Lijtmaer.

Una de les coses que més ens ofèn és allò que anomenen crisi climàtica. O, com diem nosaltres, la catàstrofe climàtica. Ja és aquí. De moment no sembla que l’Agenda 2030 (ni una 2050) pugui solucionar-la. La primavera i la tardor s’estan convertint en contes de fades, l’Europa mediterrània s’està desertificant, manca aigua per tot arreu (encara que a Andorra segueixi plovent i encreuarem els dits perquè segueixi sent així). Però el pitjor de tot és que cada cop tenen més poder les persones negacionistes del clima. L’extrema dreta d’aquest segle, a més a més de la dèria amb el nacionalisme i la raça, nega el canvi climàtic i vol acabar amb els drets de molts col·lectius, com ara les dones i la comunitat LGTBIQ+ (Backlash). Cal recordar que les reivindicacions d’ahir són els drets d’avui i que les reivindicacions d’avui seran els drets de demà.

Sigui com sigui, segurament som molt sensibles i volem que se’ns tracti delicadament, perquè si no, ens trencarem. Ens encanta que ara la Sirenita sigui una persona negra, que LGTBIQA+ tingui cada cop més lletres per poder continuar conceptualitzant i diversificant millor les realitats i necessitats de cada persona. També, ens encanta el transport públic, les energies no-fòssils, les bicicletes, els cotxes i els patinets elèctrics. Volem revisar-nos i desconstruir-nos permanentment tot analitzant els nostres errors. Volem ser millor per nosaltres, per la resta i pel planeta. I sobretot, sabem que tothom és fràgil com el vidre.

*Nabil Bettaoui Sánchez, Politòleg especialista en igualtat