Vides humanes

Han hagut de sacrificar el gos d’una amiga. Regentava ella un quiosc des de fa prop de tres dècades, si no m’erro. Tots dos configuraven una visió única, difícil de separar. Passaves a les set del matí i te’ls trobaves; al migdia, i hi continuaven; et retiraves per sopar, i hi seguien.

La vida del gos, que ja havia arribat a una delicada vellesa, va consistir a recórrer el trajecte entre l’habitatge, a l’illa veïna, i l’establiment de venda de diaris i de revistes. Maria, l’ama, el lligava amb prou corretja a una de les portes, i el gos era una personeta més del barri, com un fill menut. Alguns parroquians demanaven passejar-lo, d’altres li oferien rosegons de pa d’una barra tot just comprada, i els més exquisits li regalaven delicatessen culinàries. No calia abordar-lo perquè mengés; era ell qui sabia demanar-ho a cadascú. Es deixava acaronar i et reconeixia quan li parlaves.

De 7 a 23 h, tots els dies, sense ponts ni festius, va ser el millor dels botiguers, amb una orella cap amunt i una altra al biaix, entremaliat i pocavergonya de jove, i cansat i ranquejant aquests darrers mesos.

Algú m’ha preguntat si aquesta era vida per a un gos: estar-se al costat d’un quiosc a l’aire lliure durant molt més que una jornada laboral. La molla veritable és si resulta ètic plantejar-se una qüestió així per a un animalet, i no per a un ésser humà, per exemple l’ama, que no se’n separava mai, d’ell. Vides humanes? Vides animals?

Algú ens ha ficat al cervell que bellugar-se amb viatges o circuits és la millor manera de sentir-se viu. Si no viatges, ets un ximple; faràs part de la coral del món, però et trobaràs lluny de convertir-te en veu solista. Ara bé, qui viatja? I encara que viatgi, durant quant de temps? L’ésser humà occidental –i els seus companys domèstics– deixà d’ésser nòmada fa mil·lennis, i el fet d’ésser errants es començà de viure en termes de condemna: l’eternitat i el nomadisme esdevingueren malsons, i n’han deixat bona empremta en la llegenda i la literatura.

Som sedentaris, i pocs tenim vides plenes d’efervescència anímica i de delits sensorials. L’amo d’una botiga, l’oficinista al gabinet, el paleta en una obra… són com el gos lligat a la porta d’un quiosc. Trist? No, real. Per això aquesta hipersensibilització tan en voga que ensems deshumanitza –i que he viscut en comentar-li a una altra amiga la mort del ca– em colpeix.

No va tindre mala existència Chispa, el gos de la meva amiga. Mostrà lleialtat i estima, constància i acceptació, algunes d’aquelles virtuts del Boatswain de lord Byron. Als gossos no els ha calgut cap aprenentatge a través dels últims segles per a ser-nos fidels. “Totes les virtuts de l’home sense els seus vicis”, acabava el poema de l’immortal britànic. Nosaltres, però, diferents a ells, estem perdent els valors que haurien de caracteritzar-nos, no sé si com a amants dels gossos, però sí els que servirien per a transformar-nos, senzillament, en millors.