A Canalda, fa seixanta anys

Quan passeu per Solsona, camí de Manresa o de Berga, veureu la botiga de trumfos anomenada Puig Sobirà. El nom evoca per si sol, i per als qui els noms de lloc els provoca un efecte animador en pronunciar-los o escolar-los, la fesomia fosca d’aquest puig que el seu cognom indica que és alt, destacat. I ho és, perquè des dels seus 1.923 metres d’altitud, fa punxó entre el Montnou i Canalda, dos llogarrets del terme municipal d’Odèn, a la comarca del Solsonès. Puig Sobirà és a migdia de la muntanya coneguda per la gent del país com el Port del Comte i encara amb més concreció, com la muntanya de la Bòfia, per la gran bocassa oberta a la pluja i a la neu, coneguda de segles, aquesta ja en terme de la Pedra i la Coma.

Si ara agafeu la carretera de Solsona cap a Lladurs, que segueix el traçat d’una via antiga que unia i uneix les terres de la Vansa amb les del Cardener, també una bona estesa de noms ens faran pessigolles a la pell i obrirem els ulls per gaudir-los: la Creu de la Contrella, el Pla de Riart, la Salada, l’hostal del Cap del Pla, aquests darrers en una visual ampla i lluminosa i d’aquí en amunt, enfilant-nos, deixant Isanta ensotat a mà esquerra, el Cap d’Estaques, on els conglomerats comencen a dir que aquí la roca és qui fa i desfà, l’hostal del Vent, el Pla de la Batalla, l’Hostalnou de Canalda i ja el darrer tirapit fins a Coll de Jou. Si pareu a l’Hostalnou de Canalda, aquí el nom us farà veure com el pas del temps ensorra i espolteix les fàbriques humanes i les quimeres que a vegades posen foc; i de nou no hi veureu res, les quatre parets que indiquen on era l’hostal i prou. Però la parada és recomanable, més quan davant per davant, a l’altre costat de rasa, veureu la roca de Canalda, la imponent roca de Canalda, amb les cases de Canalda als seus peus.

Fa seixanta anys, aquesta era la visió que la família Ubach-Tarrés, de Manresa, tenia en pujar amb el camió del Lluís de l’Om, des de Solsona cap a Canalda, ruta que el comerciant de Solsona feia dos cops a la setmana carregat amb tota classe de productes i maquinària. El Josep Ubach i la Carme Tarrés feien cap a Canalda acompanyant la seva filla Montserrat, inquieta i activa com encara és avui en dia, iniciada de poc en l’espeleologia i que portava al cap trobar coves. I Canalda és paradís de coves, d’esplugues, de bòfies, de forats. Ben aviat la Montserrat i la seva mare van ser conegudes, per aquells verals de muntanya tan bonics, airosos i plaents, de vida pagesa i ramadera, de Busa a Cambrils, com “les dones que busquen forats”. I així fou com un bon dia d’abril de 1963, indicada pel pastor Ramon Pujantell, fill de Cavallera Baixa, la Montserrat –ajudada pels seus pares, a la foto els veieu els tres– baixa per primer cop, amb una escala Elektron, al pou de l’avenc: uns 27,5 metres verticals que li fan espurnejar els ulls, com també ara li espurnegen, i la porten a dir-ho al seu bon amic i mestre en espeleologia Josep Subils, de Barcelona. En Subils, menat per la seva força i capacitat d’organització, va fer perquè a primers de juny una expedició formada per espeleòlegs de diverses entitats excursionistes explorin els primers 80 metres. Eren Montserrat Ubach, Josep Subils, Fèlix Alabart Vila, Antoni Arnal Sentchordi, Carles Rostand, Emili Sabaté Sierra i Joan Senent Josa. A final de mes, concretament el 30 de juny de 1963, i durant 33 hores seguides, el mateix equip i amb Oleguer Escolà Boada que s’hi afegeix, exploren l’avenc en tota la seva totalitat, els 202 metres de profunditat. L’avenc Montserrat Ubach, batejat així de seguit pels companys de la Monserrat, seria durant 15 anys la cavitat subterrània més profunda de Catalunya i, durant 20 anys, la més fonda del món dels excavats en conglomerats. Actualment segueix sent un referent internacional en aquest tipus de material.

Seixanta anys fa d’aquella descoberta que significà una fita important, un esperonar ànims i cames de l’espeleologia i de l’excursionisme català. A mitjan mes de maig d’enguany una concorreguda trobada a Canalda va significar reviure aquells moments tan profitosos protagonitzats per un jovent realment espavilat i amb valors compartits d’estima i estudi de la muntanya, dels cims als avencs més pregons. I així va ser com vam recordar i vam dir noms de topants i noms de gent, com la Rita Muntada Llena, filla de l’Arrat del Planellot, que vivia a la casa del mateix peu de la Roca de Canalda. La Rita moria el 1994, als 98 anys. I també notàvem al costat la presència de l’enyorat Jordi Lloret Prieto, que ens deixà el 2017. Tot això i tantes altres informacions referides a aquesta història senyera de l’espeleologia catalana, ho trobareu a la pàgina d’internet avencmontserratubach.cat. Per acabar, també recordar, perquè dimarts vinent, 8 d’agost, farà 58 anys de l’accident mortal que tingueren a la Fou de Bor, el Josep Subils (27 anys) –que tant estimava Canalda– i Ferran Godoy. El passeig des de Bor fins a la Fou, de frescor i de silenci, sempre ens fa presents els seus darrers passos.