L'altra

Si hom esmenta la Mare de Déu d’Agost és fàcil que qui l’escolti pensi en el dia 15 vinent, quan tantes festes majors se celebren aquí, a Encamp. Al sud del Runer, a tants pobles i ciutats. Tanmateix, ahir se'm va evocar una altra amb gran solemnitat. Aparentment paradoxal es tractava de la Mare de Déu de les Neus, patrona de Vitòria-Gasteiz, que es coneix popularment com la Blanca, igual que les festes majors, que comencen la posobra amb la baixada del mític personatge del Celedón, un ninot que des de la torre de l’església de Sant Miquel aterra a la plaça de la patrona per una mena de tirolina, per transformar-se en un personatge de carn i ossos, amb la mateixa vestimenta de pagès amb brusa i paraigua, enmig de la gresca general.

Ara ja no hi és, ni les antigues curses de braus, ni són tan abundants els grossos cigars encesos a la vegada per les quadrilles de “bruses” i potser alguna d’entre les “neskak”. Tampoc la “fira” de curses de braus. Però l’essencial de la festa és el mateix, amb la música de les xarangues, el calimotxo corrent, balls tradicionals i espectacles extraordinaris, tot en abundància, i, com no poden faltar en aquells territoris, els àpats especials segons les possibilitats de cadascú i de cada grup.

A la resta dels territoris bascos i en la seva llengua és equivalent la versió literal (Zuriñe) o també Edurne.

Aquí el nom no és tan abundant com a Àlaba, ni en les dinasties de l’antic regne de Navarra, o el de Bianca a Itàlia. Però de Blanques n’hi ha. No tantes com al meu poble, on anomenen així les garses (ocells) per la meitat dels colors de les seves plomes. Però sí, en tinc una a casa des de fa dècades –diu feliç– i d’altres a cases de bons amics i companys o excompanys.

Abans que me n'oblidi, i perquè potser ho agrairan, cal felicitar les Neus, Blanques, Blanquetes, Zuriñes, Edurnes, Bianches, enllà on siguin en aquest temps de vacances i viatges en general.

Quin és l’origen d’aquesta celebració relacionada amb la neu en el més calorós mes de l’any (sembla que cada vegada més, de calorós). Com no podia ser d’una altra manera, en la tradició de l’Església, en un miracle. Expliquen que al segle IV, sota el pontificat del papa Liberi, i més concretament el 5 d’agost del 358, un matrimoni romà de padrins rics i sense fills va demanar un senyal per saber a qui havien de deixar l’herència.

I diuen també que la marededeu es va aparèixer a la parella (segons altres versions, també a Liberi) per anunciar-los el miracle de la nevada fora d’època –com la gavernera florida per Reis sota la imatge de Meritxell– i que invertissin els cabals en una església que seria Santa Maria Maggiore i avui és una de les quatre “basíliques majors” de la “ciutat eterna”, on diuen que el Francesc, l’argentí Bergoglio de la Santa Seu, va a pregar abans i després de cada viatge, com el d’aquests dies a Portugal.

Amb totes aquestes dades i relats queda, doncs, explicada la que, a primer cop d’ull, sembla una incoherent celebració relacionada amb la neu per l’agost. I si algú o alguna continua considerant-la improcedent, ha de pensar que en qüestions de fe no cal buscar rigorositats històriques, ni versemblances. L’alternativa és molt més senzilla: o s’hi creu o no s’hi creu, o es donen els fets per reals i autèntics o s’ometen i s’esborren de la memòria i dels arxius, una i altres opcions legítimes des de la llibertat de pensament.

I parlant de Meritxell, ja ens podem preparar per a les celebracions del segle i mig transcorregut des de l’aparició, que la Santa Seu vol destacar amb la visita fins i tot del seu secretari d’Estat, càrrec que, com als Estats Units, és l’equivalent a ministre d’Exteriors, el cap de la diplomàcia, en els governs de molts Estats.