Truman Capote, Marlon Brando

D’entre l’ampli ventall d’espècimens que ha donat la literatura contemporània, Truman Capote (Nova Orleans, 1924-1984) sobresurt com un dels més singulars. Dotat d’aguda intel·ligència i d’una precisió i una cruesa d’estilet, ha deixat un floret d’obres d’extraordinària vàlua, entre les quals destaquem Esmorzar a Tiffany’s, Música per a camaleons i A sang freda. Pertanyent al nucli dur dels escriptors nord-americans del segle XX, va relacionar-se amb el més florit de la societat del seu temps. Com feia amb els altres, ell mateix es va definir sense pietat: “Soc alcohòlic. Soc drogoaddicte. Soc homosexual. Soc un geni.” Doncs bé, aquest personatge inclassificable era també un retratista excepcional que sabia extreure el moll de l’os dels seus amics i alhora víctimes. Heus aquí unes mostres del retrat que va fer de Marlon Brando, a qui va entrevistar a l’hotel Miyako de Kyoto durant el rodatge de Sayonara.

–“En Brando no llegeix ficció. Proclama que no ha obert ni una novel·la des del 3 d’abril de 1924, el dia que va néixer a Omaha, Nebraska. Però tot i que no li interessa llegir ficció, sí que en vol escriure.”

–“Sis setmanes enrere, a Califòrnia, en Logan (el director de Sayonara) li havia dit que s’havia d’aprimar quatre quilos i mig. Després de recordar-se a si mateix ‘he de perdre pes’, va demanar sopa, bistec de vedella amb patates fregides, tres menes de verdura de guarnició, un plat d’espaguetis d’acompanyament, panets i mantega, una ampolla de sake, amanida i torradetes amb formatge. ‘I pastisapoa (pastís de poma), Marron’ (va dir la cambrera). Ell va sospirar: ‘Amb gelat, reina.’”

–“Els seus ulls havien canviat. Tot i que tenien el mateix color de cafè espresso, s’hi havia esvaït la timidesa i tota traça de vulnerabilitat i amb una expressió que només es pot descriure com de llàstima, com si flotés en esferes espirituals i els altres, lamentablement per a ells, no.”

–Irene Selznick, productora d’Un tramvia anomenat desig: “Estic convençuda que aquell nas trencat ha estat un tresor per al cinema. El va convertir en un home sexi. Abans d’allò era massa guapo.”

–“En Brando diu sovint una frase: ‘Només penso un quaranta per cent del que dic’ (...) ‘He pensat seriosament, molt seriosament, enviar-ho tot a pastar. Tot això de ser un actor famós, quin sentit té si no serveix per a res? Massa èxit et pot arruïnar amb la mateixa seguretat que massa fracàs’ (...) ‘Quan alguna cosa m’engresca, l’entusiasme no dura més de set minuts. Set minuts, ni més ni menys. És el meu límit. No sé mai per què m’alço al matí.’”

–(Brando): “Spencer Tracy és la mena d’actor que m’agrada mirar. La manera com es conté, es conté, es conté i de sobte entra i diu el que li toca i torna a retirar-se... En Tracy, en Muni, en Cary Grant saben el que es fan. Pots aprendre d’ells”(...) “Interpretar és un acte molt delicat. Al cinema, el moment important, el moment sensible arriba a la tercera presa d’una escena. En aquell moment només necessites un xiuxiueig del director que ho cristal·litzi per tu. En Gadge –utilitzava el sobrenom d’Elia Kazan– ho pot fer normalment. És meravellós amb els actors”.

–“Un mes abans, un amic d’en Brando m’havia dit: ‘En Marlon sempre es tomba d’esquena al que està fent en aquell moment, sigui el que sigui. Es posa en contra d’algun element: el guió, el director, algú del repartiment... No té per què ser racional; sembla que el reconforta estar insatisfet i treure foc pels queixals per alguna raó o altra. És el patró amb què està tallat.’”

–(Brando): “Puc entrar en una habitació on hi hagi cent persones, però si n’hi ha només una a qui no li agradi, ho noto i he de tocar el dos” (...) “Quina altra raó hi ha per viure si no és l’amor? Aquest ha estat el meu problema més gran: la meva incapacitat d’estimar ningú.”

Pot afirmar-se que Marlon Brando ha estat un dels actors més influents del segle XX. Un artista multipremiat que va protagonitzar films que s’han inscrit amb lletres d’or en la història del cinema i han perdurat en la memòria col·lectiva, com Un tramvia anomenat desig, Juli Cèsar, L’últim tango a París, Apocalypse Now o El padrino. Truman Capote i Marlon Brando, dos personatges irrepetibles del món de la literatura i del cinema, es mesuren l’un a l’altre com dos púgils abans del combat.