Tommy Rall, un colós

Moltes vegades som injustos o oblidadissos amb figures que han estat brillants en el seu moment i en qualsevol domini. El cas d’avui passa en l’univers del cinema, concretament en els musicals de Hollywood.

Crec que va ser a l’entrevista que Larry King va fer a Mikhail Baryshnikov el mes de maig de 2002, quan el gran ballarí, coreògraf i actor nascut a Riga el 1948 responia a la pregunta del famós presentador: qui són per a vostè els millors ballarins de la història? Tots estàvem convençuts que el jove letó respondria: Vàtslav Nijinski i Rudolf Nureyev; però no va ser així; la sorpresa vindria quan, sense parpellejar, l’estrella de l’American Ballet Theatre i del New York City Ballet, instal·lada des de feia anys als Estats Units, diria que els millors havien estat Fred Astaire i Gene Kelly, i a més a més postil·lava: “Jo ballo, Astaire feia una altra cosa: era la perfecció i l’elegància.” En aquells moments, els que seguíem l’entrevista vam quedar sense alè, però renoi, vam entendre de seguida el que havia dit aquella fera de la dansa en aquell plató de televisió.

Jo, però, amb tota la modèstia, hi afegiria sense pensar-m’ho gens una altra figura: Tommy Rall, que naixia el 1929 a Kansas. El també actor i ballarí Donald O’Connor, que sabia molt bé del que parlava, declararia sempre que Rall encara era millor que Astaire i Kelly. Més jove que ells dos, Rall abraçaria tots els gèneres de la dansa; només amb 14 anys ingressava al Ballet Theatre, l’actual American Ballet Theatre, poca broma.

Permeteu-me, no obstant això, fer un petit incís per referir-me a una característica pròpia dels actors nord-americans com a resultat de la seva formació artística. Un comú denominador entre Astaire, Kelly i Rall era la facilitat per abraçar altres disciplines a part de la dansa; en tenim exemples: Fred Astaire era molt bon pianista i excel·lent cantant; Gene Kelly cantava i a més a més era un extraordinari cineasta que signaria moltes produccions com a director a banda dels tres rodatges en codirecció amb Stanley Donen, a qui ajudaria a entrar en el món de Hollywood nomenant-lo assistent, perquè Donen també havia estat ballarí. Tommy Rall, al marge de ser un dels protagonistes rellevants en pel·lícules inoblidables com Set núvies per a set germans, Kiss me Kate o La meva germana Helena, als anys seixanta iniciaria una carrera com a tenor en el món de l’òpera, on cantaria amb molt d’èxit els rols principals en títols com ara Tosca, de Puccini, o Carmen, de Bizet, entre d’altres.

Podríem destacar igualment d’altres excepcionals ballarins com Michael Kidd, Bob Fosse, Russ Tamblyn, Jacques d’Amboise, Donald O’Connor, Gregory Hines, George Chakiris o Patrick Swayze. Segur que haureu tingut l’ocasió de comprovar que en qualsevol pel·lícula sortida dels estudis de Hollywood on els actors ballen, ho fan amb naturalitat, com si no els costés gens. Senzillament, es preparen en prestigioses escoles de Performing Arts, on cursen a la vegada totes les assignatures escèniques. I amb les dones passa el mateix: Cyd Charisse, Moira Shearer, Eleanor Powell, Vera-Ellen, Ginger Rogers, Ruby Keeler, Ann Miller, Rita Moreno, Rita Hayworth, Audrey Hepburn, Leslie Caron, Ann Reinking o Ludmilla Tcherina formen part d’una llarga llista que seria interminable. Totes elles sabien fer de tot a la pantalla. Sense anar més lluny, la sex-simbol francesa Brigitte Bardot també ballava molt bé, ja que entre altres mestres va tenir l’extraordinaria Leslie Caron. Fins i tot, la preciosa Georgine Darcy, que surt a The Rear Window, d’Alfred Hitchcock, com Miss Torso, fent exercicis gimnàstics al seu apartament i que és observada per James Stewart amb teleobjectiu, era ballarina del New York City Ballet.

De tota manera, moltes de les figures que hem citat ja eren ballarins i ballarines professionals abans de treballar en el món cinema, cosa que explica per què es van produir tantes i tan bones pel·lícules musicals. L’any passat, alguna d’aquestes cintes complien anys, és el cas de Singing in the rain, codirigida per Gene Kelly i Stanley Donen, que en feia setanta, i en què els protagonistes eren ballarins, començant pel mateix Gene Kelly. Aquí, Rita Moreno, la que més tard seria la immensa Anita a West Side Story, hi tenia un paper poc destacable. An American in París l’any passat en feia 71, tot i que els nombrosos Premis Oscar els recolliria el 1952.

I per no oblidar-nos avui de París, cal citar altres cintes musicals del 1952: Abril a París, amb Doris Day, L’amor va néixer a París, de Mervyn Le Roy, o Violetas imperiales, una coproducció hispanofrancesa amb la recentment desapareguda Carmen Sevilla fent de Violeta, una gitana del Sacromonte granadí que llegeix la mà de l’aristòcrata Eugenia de Montijo, que esdevindrà emperadriu de França en casar-se amb Napoleó III el gener de 1853 a l’altar major de Notre Dame. La primera cosa que farà l’esposa del sobirà és endur-se la Violeta al palau parisenc per tenir-la sempre al seu costat. El tenor basc Luis Mariano també intervindria a la pel·lícula; el mateix cantant que l’any 1961 actuaria dalt de l’escenari de la plaça de toros d’Escaldes amb un èxit aclaparador, segons testimonien les cròniques de l’època.