Viure sota un pont

L’habitatge és un dels problemes més greus de les societats modernes, perquè disposar-ne o no condiciona la vida de qui no pot arribar a pagar el lloguer o la hipoteca i es pot veure llançat al carrer amb les seves pertinences. La imatge de desnonaments és un degoteig constant a les grans ciutats, on per estadística hi viu més gent i per tant s’hi donen encara en més nombre les condicions socioeconòmiques que porten a desencadenar la pèrdua d’habitatge, sigui de lloguer o en propietat, en executar les entitats bancàries el desnonament per no atendre els terminis especificats en el seu moment a la hipoteca. Malauradament, les circumstàncies que porten a la precarietat econòmica, a no tenir prou diners per afrontar les obligacions de pagament de lloguer o de quotes hipotecàries, es poden presentar de forma sobtada i, com es diu sovint, si arribar a final de mes ja costa (i les estadístiques oficials donen uns percentatges cada cop més elevats de gent que s’hi troba), quan hi ha un sotrac que pot ser per perdre la feina, per tenir una malaltia greu o per la circumstància personal que sigui, d’aquí a arribar a perdre el sostre a vegades no passarà gaire temps.

En els darrers mesos el problema de l’habitatge també ha emergit aquí, a Andorra, fent visibles les penúries econòmiques que passen les famílies amb baix poder adquisitiu, majorment vivint en habitatges de lloguer, per un general pisos modestos, de dimensions reduïdes pels quals han de pagar un import mensual que se’ls menja la meitat o més dels ingressos; un import de lloguer desproporcionat amb les característiques del pis o apartament. I arriba el dia que no poden fer front a les despeses d’electricitat, de calefacció, de la comunitat de veïns i més endavant serà el lloguer que no podran pagar. És una dinàmica inherent als criteris de mercat, atiats per un liberalisme que sap comptar diners però es queda curt a l’hora de valorar l’estructura social, sense la qual al capdavall l’economia va en davallada, perquè una societat ha de gaudir de cohesió social, d’equilibri emocional, de sensació de tenir seguretat social. Altrament, si només manen els diners, hi ha el perill de ser esclaus de la cobdícia, mala consellera, perquè posa una bena als ulls i et deixa sentir el dring de la moneda omplint el calaix, però no et deixa veure com la capa social dels assalariats, dels treballadors, que són la base de l’economia productiva, pateix tensions i acusa la manca de poder adquisitiu, optant, quan ja no poden aguantar més la carestia de la vida, per marxar cap a altres indrets on les condicions siguin millors. Precisament això ja passa a Andorra des de fa anys. Gent que baixa a viure a la Seu o a pobles del voltant, perquè els preus de l’habitatge són sensiblement més barats, i encara tenint en compte que els preus a la Seu són més alts que en altres poblacions semblants, perquè l’efecte del flux andorrà fa pujar el valor i els propietaris aprofiten també per obtenir-ne més rèdits.

La solució a aquesta realitat de crisi de l’habitatge ha de passar per polítiques estatals i comunals conjuntades. La insinuació, escoltada de les més altes instàncies governamentals, que si algú ha de marxar a viure a la Seu que ho faci, no és la manera d’afrontar el problema. No es tracta de la llei de mercat, de l’oferta i la demanda, es tracta d’entendre la importància de tenir ben estructurada la societat, de tenir uns fonaments socials prou forts per fer prediccions a mitjà i llarg termini de sostenibilitat social. Sense aquesta base conjuntada, de teixit humà, que va des del peó fins al directiu de més rang, l’estructura social es comença a ressentir, se li obren vies d’aigua, pateix un procés d’afebliment. I a la llarga, les conseqüències poden arribar a ser catastròfiques, per manca de braços que facin la feina, perquè hauran marxat i qui arribi vindrà rebotat d’altres indrets a provar sort. Tot això en detriment de la societat andorrana, composta per molta gent que va arribar fa seixanta i setanta anys i que treballant, va prosperar personalment i va fer prosperar Andorra, al costat dels andorrans de sempre. Aquella generació i els seus fills han fet créixer el país, econòmicament i el que és més important, socialment. Davant el panorama actual, amb una desorbitada preferència per alçar altes torres i elevar preus de lloguer i de venda d’habitatges, cal que el Govern i els comuns facin pinya i afrontin aquest element de desestabilització social, perquè a la llarga, o no tant enllà, les conseqüències d’afebliment de la societat poden portar a desfigurar el país, a fer-lo trontollar com a societat. I seria una pena que passés. Per això cal mirar de no perdre bous i esquelles i arribar a veure gent vivint sota un pont, que és la manera de dir dels que no tenen sostre ni treball; sota un pont i a l’ombra de les més altes torres. En aquest sentit, les reflexions i raonaments del Raonador del Ciutadà, que sap de primera mà de “la fase més aguda de l’emergència habitacional”, expressades en la seva Carta oberta a la majoria, publicada al Diari d’Andorra els dies 2 i 3 d’agost, han de ser escoltades i ateses, per bé del país, per bé d’Andorra, si s’és conscient que Andorra és un estat, una societat, i no un país de fireta. Com diu el Raonador del Ciutadà: “El moment és greu, espero que com a comunitat política sabrem reaccionar a temps.”