Andorra podria ser un país model

JUSTÍCIA RESTAURATIVA

Ningú qüestiona que la llei és la llei, i hi és per complir-la, però la jurisprudència penal, sent diferencial, adapta la llei a cada cas en particular i d’aquesta manera “evita que una aplicació generalitzada incorri en resolucions injustes”, ja que moltes vegades (i està demostrat) només d’executar la llei, sense posar el focus d’atenció en cada cas, la condemna ferma establerta acaba sent desmesurada, inversa i contraproduent, i no compleix el seu propòsit: la reinserció.

COMPROMÍS I PROGRÉS

Des del Ministeri de Justícia i Interior, tal com ho ha manifestat fa uns dies la ministra Sra. Esther Molné Soldevila, s’inverteix i s’aposta per la rehabilitació dels interns en el Centre Penitenciari mitjançant teràpies, i actualment s’hi incorporen “programes d’addicció”. La inversió econòmica, i així ho confirma la ministra, és de 6.000 euros al mes per presidiari. És una xifra bastant important i elevada com per poder optimitzar diferents aspectes jurídics i socials. Es van generant compromisos i canvis en la nostra societat, per això és tan rellevant reincidir que els processos judicials siguin vinculants amb la rehabilitació de l’intern addicte en el centre. La importància que tenen els programes jurídics socials en el procés terapèutic de les persones amb conductes addictives és decisiu per no entrar en un cercle viciós perjudicial per a l’individu i, per tant, per a la societat (tant moralment com econòmicament).

DELICTES I DELICTES

Existeixen molts casos en què s’apliquen lleis a “delictes menors” sense haver-hi proves vehiculars i contrastades, i acaben sent tipificats com a “delictes greus”, la qual cosa comporta penes excessives, desmesurades i injustes. Tots estem d’acord i agraïts que Andorra sigui un país on es vetlla per la seguretat i s’aplica la “justícia”, però hi ha Delictes i delictes, Condemnes i condemnes. El que és “inexplicable” és que moltes vegades la pena sigui tan desproporcionada respecte al delicte (de permanència estancada per anys), aplicant-hi una llei que els inculpa com a “grans delinqüents” i mesurant amb la mateixa vara fets delictius de diferent grau i que no s’ajusten gens ni mica a la realitat. Amb aquest criteri, quan la relació entre el delicte i la condemna no és proporcional, en comptes de reinserir a curt termini (els delictes menors) acabem formant delinqüents a llarg termini. Lamentablement, “l’inexplicable” ens fa pensar: “No deu ser que es necessita tenir un mínim de presidiaris amb permanències a llarg termini per justificar la gran inversió que es fa en el centre penitenciari?”

La presó és un lloc d’aïllament social transitori i de reinserció.

BENEFICIS PENITENCIARIS

Algunes condemnes per llei exclouen automàticament el benefici penitenciari d’arrest domiciliari monitorat, quan per termini correspongui, sense reavaluar el delicte i el procés de rehabilitació de l’intern en el qual porta privat de la seva llibertat.

Aquestes lleis permeten el benefici de “semillibertat” només posteriorment. Llavors el pres surt a treballar i torna a dormir a la presó, vivint entre dos mons i sense tenir convivència amb la família (pilar fonamental en la societat); s’ha comprovat que és un risc de recaigudes molt important, com així també continua sent un gran cost per al centre penitenciari i la societat, ja que no acaba de desvincular-se de la presó.

Per tot el que s’ha exposat, crec convenient considerar l’arrest domiciliari monitorat com el primer pas per a una reinserció progressiva, reavaluant el delicte i l’evolució de l’intern en un procés jurídic social, perquè d’aquesta manera l’intern va integrant-se a poc a poc, primer en l’entorn familiar i després en la societat (i no al revés).

D’aquesta manera, també tindrà l’oportunitat de formar-se a distància i quan es consideri apte... podrà treballar.

CADENA OFICIAL D’INFORMACIÓ

“Cadascú de nosaltres només... no val res”.

Treballant conjuntament es fa una societat justa. Per això cal destacar un aspecte processal desvinculant. La policia, com a primer ordre que intervé en un delicte, no fa tests de toxicologia i alcoholèmia en el moment de la detenció, i és de summa importància que es realitzin aquestes proves, ja que aquest procediment evitaria posteriors debats abstractes i absurds davant la Justícia sobre l’estat (o no) d’intoxicació del processament durant el delicte, i en cap concepte ha de ser una decisió arbitrària i deixada a l’atzar (com ha passat actualment), en què la justícia desacredita el diagnòstic i l’informe oficial dels psiquiatres o psicòlegs al no aplicar la llei de reducció de pena per delinquir sota efectes de drogues.

Però, al mateix temps, obliga l’intern amb drogodependència, a assistir a la Unitat de Conductes Addictives (UCA) un cop acabada la condemna. Llavors... és o no és addicte? És una contradicció absoluta.

Cal atenir-se a una realitat contrastada amb proves (com quan fan els tests toxicològics en circulació), perquè així posteriorment no hi haurà contradiccions al decretar la condemna corresponent subjecta a la llei de reducció de pena.

Des de la primera instància és molt important poder obtenir la màxima informació documentada i oficial, que permeti i faciliti dilucidar cada cas, i així poder dur a terme un “judici just”.

A mitjan segle XX, un gran home va dir als seus fills: “... y, sobre todo, sean capaces siempre de sentir, en lo más hondo, cualquier injusticia, cometida contra cualquiera, en cualquier parte del mundo, la cualidad más linda del... ser humano”.

Som al segle XXI i ens estem oblidant de l’ésser humà.

* Daniela Bandini, Vocal de l’Associació Projecte Vida