La princesa de Clèves

Marie-Madeleine Pioche de la Vergne, comtessa de La Fayette (París, 1634-1693) pertanyia a la petita noblesa, però va ocupar un lloc prominent en la societat francesa gràcies a la seva tertúlia, una de les més influents del seu temps. Allà hi acudien escriptors tan significats com La Fontaine o La Rochefoucauld. Diuen del segon que havia influït en les seves obres La princesa de Montpensier (1662), Zaïde (1670) i, sobretot, en La princesa de Clèves (1678).

El món dona tombs. Ara que tant es parla del paper de les dones, tradicionalment preterides, convé fixar la mirada en l’acurada descripció que Mme. de La Fayette fa de la cort de França al segle XVI, una de les més liberals d’Europa. És clar que una cosa era la cúpula de l’Estat i una altra molt diferent el que succeïa en els estrats inferiors de la piràmide social. Allà dalt, el sexe femení jugava un rol veritablement determinant.

Mme. de La Fayette ens dibuixa l’escenari en què es movien els personatges: “L’ambició i la galanteria eren l’ànima d’aquella cort, i n’aclaparaven homes i dones. Hi havia tants interessos i tantes conxorxes diferents, i les dames hi prenien tanta part, que l’amor anava sempre mesclat amb els afers i els afers amb l’amor. No s’estava ningú quiet ni indiferent; tothom s’afanyava per enlairar-se, agradar, servir o danyar. No s’hi coneixien ni el tedi ni el descans, i tots estaven sempre ocupats en plaers o en intrigues”.

La princesa de Clèves és una novel·la tan singular que Fontanelles, un científic, va confessar: “Un geòmetra com jo, amb l’esperit saturat de mesures i proporcions, no abandona el seu Euclides per llegir quatre vegades una novel·la galant, si no posseeix uns encants prou forts per fer-se sentir dels matemàtics”. I és que és una obra complexa que té molts vessants diferents: el psicològic, l’històric, el descriptiu de la cort, la fina anàlisi de l’amor i les seves conseqüències. La Fayette explicava en una carta: “Estic tan convençuda que l’amor és una cosa incòmoda que estic contenta que els meus amics i jo ens en trobem exempts”. Per acabar-ho d’adobar, el mateix La Rochefoucauld afirmava que “si jutgem l’amor per la major part dels seus efectes s’assembla més a l’odi que a l’amistat”.

Després del brutal impacte que trastocà el senyor Clèves quan la seva esposa li confessà el seu amor pel senyor de Nemours, malgrat que acabà en res, confessava: “Només tinc sentiments indecisos i desordenats que no puc governar. Ja no em considero digne de vós; vós tampoc no em sembleu digna de mi. Us adoro, us odio, us ofenc, ja no hi ha en mi ni calma ni raó”. Una altra mostra de l’ambient que es respirava en les més íntimes estances de Palau: “No hi ha hagut mai un odi tan gran com el d’aquestes dues dones. La duquessa de Valentinois no podia perdonar a Mme. d’Étampes que li hagués usurpat el títol d’amant del rei. Mme. d’Étampes sentia una gelosia violenta contra Mme. de Valentinois, perquè el rei continuava mantenint tractes amb ella. Aquell príncep no guardava una fidelitat estricta a les seves amants; en tenia sempre una que n’ostentava el títol i els honors, però les dames que componien l’anomenada petita colla el compartien una darrere l’altra”.

Els grans esdeveniments de la cort estaven sotmesos a regles molt estrictes i a jocs d’interpretació accessibles només als observadors més atents. En el Tractat de Cateau-Cambrésis, de 3 d’abril de 1559, es feu la pau després d’anys de guerra entre les potències del moment i a tal fi es van concertar dos matrimonis alhora: el de Felip II d’Espanya amb la princesa Elisabet de Valois, i el del duc de Savoia amb Margarida de França, germana d’Enric II, i s’organitzà a l’efecte un gran torneig. “El rei no ostentava més colors que el blanc i el negre, que portava sempre en honor de Mme. de Valentinois, que era vídua. El senyor de Ferrara i tot el seu seguici portaven groc i vermell; el senyor de Guisa aparegué amb vermell i blanc. El senyor de Nemours duia groc i negre; debades es demanaven per quina raó. A Mme. de Clèves no li costà gens de pena endevinar-ho: es recordà d’haver dit davant d’ell que el groc li agradava i que li sabia greu ser rossa, perquè no se’n podia vestir. El príncep cregué que podia exhibir-se amb aquell color sense ser indiscret, ja que no lluint-lo Mme. de Clèves, no podia sospitar ningú que fos d’ella”.

L’amor correspost, però impossible del senyor de Nemours per la princesa de Clèves; les contradiccions entre la passió i el deure; els castells mentals que sovint es converteixen en insuperables obstacles; la constatació de la immensa força de les convencions en les corts renaixentistes i l’agudesa de l’anàlisi psicològica dels personatges centrals fan de La princesa de Clèves de Mme. de La Fayette una obra que llueix amb fulgor pròpia en la constel·lació de les lletres europees.

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte