La tribuna
Xarxes socials
Eines d’aproximació al comportament humà
S’atribueix a Aristòtil allò que som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules. Si el grec aixequés el cap i navegués per alguna de les xarxes socials, probablement ens deixaria algun tractat de la condició humana actualitzat als temps que corren.
Abans, però, després de tants segles d’involució humana, caldria que llegís a Zygmunt Bauman per entrar en context i prendre consciència d’allò que anomena la societat líquida.
Però deixem-los que reposin tranquils, serà un servidor qui, a partir de la pròpia experiència (i en aquest punt de partida Aristòtil em posaria un gomet verd), s’atreveixi a romandre esclau de tot el que a continuació gosaré a
exposar.
Psicològicament, trobo fascinants les xarxes socials per intentar entendre, o si més no tractar d’interpolar, els comportaments humans. Em limitaré a parlar d’Instagram, donat que és la que més en faig ús i, per tant, sobre la que puc atrevir-me a analitzar allò que per allà s’hi cou.
De fet, m’encantaria llegir publicacions científiques dels investigadors relatives a l’abstracció de la realitat que se’n poden fer d’elles, però tot és tan líquid, que ja tinc prou feina salvant el meu propi cul, i com això d’escriure tan sols és una afició, em limitaré a treure les meves pròpies conclusions com a usuari crític i observador.
Així doncs, gràcies a Instagram he pogut saber quan algú s’ha molestat amb mi. Allò de trucar o quedar i explicar-nos que ens ha ofès, i que sovint són malentesos, ja no es gasta, ara simplement et deixen de posar likes de cop, i si l’emprenyamenta és forta, fins i tot et deixen de seguir, i ja si el que has fet o dit, o deixat de fer o de dir és superlatiu, fins i tot tenen un botonet per bloquejar-te.
Val a dir que aquest comportament no és exclusiu d’una molèstia prèvia, sinó que també pot donar-se quan passes a ser indiferent per a l’altre, sigui quin sigui el motiu.
En aquest punt convé no generalitzar ni treure conclusions precipitades. Potser el nostre seguidor no entra a les xarxes socials, o ha decidit entrar en mode voyeur, o ves a saber per què ha deixat de posar-te likes, així que no convé caure en el parany, que les xarxes socials les carrega el diable, i ja tot és prou complicat a nivell social, com per estar pendent d’aquestes ximpleries. Per tant, no ens alarmem gaire, i deixem-ho tan sols com a input a processar en un altre moment amb d’altres més.
També és curiós que acostumem a assabentar-nos de manera indirecta quan algú arrossega algun problema mitjançant Instagram. N’hi ha de passatgers, i n’hi ha que en són més crònics, però si som observadors podem treure moltes conclusions en els hàbits i els canvis d’hàbits amb qui normalment interactuem... per les frases que acompanyen les publicacions, les etiquetes, les cançons...
Hi ha qui entra només a fer de voyeur, no publica mai res, no s’exposa, no interactua gaire, però se n’assabenta i està al lloro de tot, i a l’extrem contrari hi ha el desemparat que té necessitat constant de publicar i fer-se notar (tornem-hi amb allò d’arrossegar problemes).
En tot cas, sembla que hi ha unes regles no escrites preestablertes, això qui es dedica a la comunicació i està especialitzat en xarxes socials ens en podria il·lustrar i aprofundir, però, per exemple, hi ha una tècnica per guanyar seguidors, que consisteix a agregar a tot Cristo, els coneguis o no, siguin o no del teu interès, i en resposta a seguir-los, hi ha un percentatge de gent que et segueix automàticament, fent així que augmentis ràpidament el nombre de seguidors. Els detectes, quan no els correspons, i al cap d’un temps veus com ja no et segueixen tampoc.
Molts dels que entren en aquest joc, quan tu els has retornat el seguiment, ells et deixen de seguir passats uns dies, i d’aquesta manera, i a base de perdre temps, aconsegueixen artificialment tenir més seguidors que no pas comptes als que ells segueixen, que pel que sembla és un indicador d’èxit a la vida, així ens va!
Els reconeixes, quan avalues la seva ràtio de likes versus seguidors, solen tenir centenars o milers de seguidors, però unes ràtios molt per sota del deu per cent.
Doncs sí, en aquest afany d’extreure conclusions sobre el comportament humà també acostumo a calcular les ràtios de la penya, i, llevat de celebritats o famosos, la resta dels mortals que estem (m’hi afegeixo) per sota del vint-i-cinc per cent de likes sobre els nostres seguidors, vol dir que allò que publiquem no importa una merda a ningú, llevat dels que fan sempre likes a tothom que segueix (jo també ho acostumo a fer).
A Instragram detectes a aquells que se senten sols, qui necessita aprovació, qui es justifica, qui s’enfada o simplement li ets totalment indiferent, qui es vol vendre, aparentar, qui hi està tot el dia enganxat (acostumen a posar-te sempre likes al cap de pocs minuts d’haver publicat; una vegada o dos pot coincidir, però sempre...), els que tenen insomni, els que matinen, els que han marxat de cap de setmana i els que s’han quedat avorrits...
En definitiva, aquestes són algunes de les conclusions que en trec com a amateur observador, algunes altres me les guardo, però el que fa realment por és tot allò que els algoritmes d’eines d’intel·ligència artificial en poden extreure dels nostres hàbits d’ús de les xarxes socials.