Manca de personal al Pas

Nosaltres, els restauradors i hotelers del Pas de la Casa, expressem aquí el nostre cansament per la indiferència a la qual estem sotmesos.

Sabem que per a molts andorrans no som Andorra amb el pretext que el Principat s’aturaria al Port d’Envalira. Per recollir les nostres contribucions, és clar que som Andorra. Però per a la resta...

També sabem que les poques desenes de demandants d’ocupació de la capital eviten sol·licitar feina amb nosaltres, tot i que els salaris que els oferim són de mitjana un 40% més alts que a l’altra banda d’Envalira. Però els podem entendre. El trajecte és llarg, amb mal temps, hores de molèstia, el clima és desagraït, etc.

És cert, aquí fa més fred, els lloguers i les despeses (calefacció, és clar) són molt cars; venir a instal·lar-s’hi és un autèntic sacrifici.

La crisi de la covid ha tingut un efecte devastador en la restauració a banda i banda del Pirineu: la constatació que la nostra feina és molt menys còmoda que un vespre a casa amb la dona i els fills ha portat molts professionals a canviar d’ofici.

Sense els francesos i espanyols i cada cop amb menys portuguesos (a la majoria només els interessen la construcció i els queviures), només queden els sud-americans.

L’hivern passat vam rebre més de 2.400 curriculum vitae de l’altra banda de l’Atlàntic. És cert que la majoria d’aquests joves han entès des de fa temps que ningú és profeta al seu país; motiu de més per embellir el seu currículum inventant formacions fantasioses i experiències imaginàries.

No importa. La gran majoria d’ells estan increïblement motivats, sobretot per un sou almenys 5 vegades superior al que percebrien al seu país. Així doncs, tots hem dedicat molt de temps i energia a formar-los per convertir-los en treballadors eficaços i eficients d’acord amb les nostres expectatives.

Finals d’abril, dutxa freda. Amb el pretext de “millorar la qualitat dels serveis turístics”, el Govern ens ha prohibit rendibilitzar aquesta inversió, denegant la targeta verda a la pràctica totalitat d’aquest personal.

De fet, al maig es van oferir 800 places en les “quotes” d’estiu. A principis d’agost, després de les protestes de diferents sindicats i associacions, el Govern ens va fer creure, irònicament, que la campanya havia estat un “gran èxit” i que era el moment de repetir l’experiència, afegint 500 targetes addicionals.

Curiosament, al Pas de la Casa, segons les diferents gestories que hi treballen, amb prou feines es van expedir una cinquantena de permisos, mentre que els establiments oberts tot l’any havien perdut globalment uns 200 treballadors.

Una altra curiositat: la majoria de les ofertes de feina penjades a quasi tots els comerços de les avingudes de vianants Meritxell i Carlemany d’Escaldes encara no han estat retirades pels botiguers, i el descontentament per la manca de personal no s’ha afeblit gens ni mica des d’abril... Llavors, on han anat aquests 800 empleats de temporada?

Amb molt de gust desafiaria el Departament d’Immigració a demostrar que les primeres 800 targetes verdes realment es van lliurar, perquè estic convençut que només se’n van repartir 300, però per no quedar en evidència per una política d’immigració desastrosa i desconnectada de la realitat, tornem a posar en circulació els 500 permisos encara no repartits, amb l’esperança que no sé per quin miracle arribi un contingent dotat de totes les garanties i experiència requerides de qui sap on i qui sap com.

Al final, creiem que hi ha entre 500 i 1.000 sud-americans treballant en negre aquest estiu a Andorra. Un simple càlcul permet avaluar el dèficit de la nostra CASS: entre 1 milió i 2,4 milions d’euros no declarats, fruit del treball de joves que gairebé mai no la fan servir.

Els joves, que van haver de trencar la guardiola –omplerta diàriament amb el treball a Rosario, São Paulo, Asunción, Santiago, La Paz o en algun altre lloc– il·lusionats per una vida millor al Principat d’Andorra, després d’una temporada d’hivern difícil durant la qual es van aferrar a l’esperança d’una feina duradora amb un treball impecable, han hagut d’adonar-se que per a les autoritats locals, ells no són res i que no mereixen la més mínima consideració, ni el més mínim reconeixement per part nostra.

Quina falta d’empatia, quina ingratitud!

Si per als sud-americans que s’amaguen diàriament de la policia per por a ser expulsats definitivament aquesta història és molt trista, per a Andorra és especialment lletja.