El meu pare

Les ungles.

Me les miro i no sé per què.

Estan llargues i això que tinc la sensació que no fa gaire que me les vaig tallar, perquè ja me les havia vist molt llargues.

Per algun motiu que se m’escapa miro les meves ungles com quan els vikings buscaven respostes a les runes. Mentre ho faig una veu sona lluny. Forma part dels meus sentits, perquè hi tinc l’alerta, però no m’arriba cap paraula si he de ser sincer. És la veu d’un capellà. Soc en un funeral.

Em miro les ungles.

És dijous i el meu pare s’ha mort.

És el primer dijous de la meva vida en què no puc dir-li res. En tots els anteriors era una opció que estic segur que no sempre vaig aprofitar, perquè la vida va i nosaltres hi anem al darrere. I quan arriba una hòstia com aquesta sents que et donen el certificat oficial que indica per sempre més que tu no ets el propietari del teu destí. Un cos i una ànima anaven junts pel món responent al nom de Gabriel Fernández Sánchez des de l’any 1943. Va néixer a Almeria, va passar per Barcelona (vivia al barri xinès) i cap als 60 cap a Andorra. A treballar 8 dies per setmana i 25 hores al dia. A vendre. A pedalar. A fer una mica de contraban si calia. A aprendre el català, perquè fer-ho augmentava les possibilitats de complir el somni de ser algú a la vida. Just va tenir oportunitat es va fer andorrà i n’estava molt orgullós.

Els somnis del meu pare van caure tots del seu costat com fruita madura, però després que ell hagués sembrat, regat i fet la verema. Prim com un pal va començar a mirar l’Otilia, una de les belleses d’aquella Andorra dels 60. No sabia ballar, ni fava, però un dia la va enganyar dient que els seus peus eren més lleugers que els de Fred Astaire i l’Otilia va llegir en els seus ulls clars una promesa. I era certa. Sempre estaria per ella. Eren temps de cinema amb pel·lis de romans, amb carabina això sí (la meva tieta Ana Mari en pau descansi), i de petons al portal de casa. Un bon dia la meva àvia Justa va dir que ja havien estat massa temps de nuvis i es van casar. No van cardar fins a la lluna de mel, perquè la Justa imposava més que la Gestapo i la Stasi juntes. I perquè el meu pare sabia que tenien tota la vida al davant. Sempre ho va tenir clar per mal dades que vinguessin. I després vam venir, amb 5 anys de diferència, els fills. Jo mateix i el meu germà Carlos, mencionats per estricte ordre d’aparició.

Va arribar a tenir algun negoci que va anar bé, algun regular i algun malament. Va acabar venent cotxes com a rosquilles la recta final de la seva carrera professional. Importa? No gaire crec, però era un bon professional, això també el descrivia. Hàbil i sempre disposat a reciclar-se.

El capellà xerra (i ho fa prou bé segons diran les cròniques posteriors).

I jo em miro les ungles.

Estan molt llargues.

El meu pare s’ha mort i constatar-ho obre la porta a un jardí de tòpics que les darreres hores m’han dit 873 vegades. Que ja era gran i havia tingut una bona vida (80 anys), que no va patir i això és collonut i sobretot el campió de tots: És llei de vida. Tothom que m’ho diu ho fa amb bona voluntat i s’ha d’agrair, no és un posat, ho agraeixo, però a la que ja vas pel cop 456 deixes d’escoltar. En qualsevol cas, gràcies (de debò), sé, sobradament, que jo he fet exactament el mateix uns quants cops. I per dins fa via infatigable una energia que sembla mentida que sigui tan plena quan el que transporta és buidor. I et demanes per què quan li vas dir adeu unes hores abans que el cor li fallés no vas fer alguna cosa diferent. El què? Ni idea. Però t’ho demanes. I no hi ha apel·lació. No hi ha partit de tornada. No hi havia recompensa possible que pogués posar-lo més content que poder servir-nos. Ajudar-nos. Estar per nosaltres. Cada cop correm més tots plegats per arribar sempre tard a tot arreu, i ell, un nen de la postguerra espanyola, sabia des de ben petit que l’únic que compta al final del camí és com et mira la gent que estimes. I perquè et vegin bé quan et miren sempre has d’estar a lloc, sòlid i present. Com ell. Davant de tots els seus afectes, els darrers anys amb pitet inclòs, dels seus nets. Una roca. Un pilar. Molts més fets que paraules.

Mossèn Ramon Sàrries sembla haver fet una missa curteta i al peu que agraeix tothom. Qui més, la família.

I em miro per darrer cop les ungles, que segur que m’han crescut una mica des que dilluns va morir el meu pare. I quan me les miro veig que la meva mare m’agafa la mà. Li tremola una miqueta tot i que està aguantant el protocol funerari com una campiona. I miro la mare i la veig més guapa que mai. Més enamorada que mai. Més autèntica que mai. I sento que he tingut moltíssima sort amb la família que m’ha tocat.

I què hem de fer? Collons, doncs dir-li adeu per molt que sigui una puta merda. Deixar-lo anar. A mi em surt fer-ho així.

He escrit aquest article després d’haver-me tallat les ungles.

Em tornaran a créixer i me les tornaré a tallar.

La vida continua i hem de seguir (medalla de plata al mundial de tòpics).

I ara, si els teniu vius, aneu a fer urgentment una estimada als vostres pares.

Jo vaig a fer-li una ben gran (amb achuchón) a l’Otilia.