Cahors

Avui fa 50 anys que s’esdevingué la trobada dels coprínceps Georges Pompidou i Joan Martí, a Cahors, per compartir personalment la seva visió d’Andorra en clau de futur. Més que en la novetat del fet no ocorregut durant segles, la seva transcendència ragué en la unanimitat de pensament i de voluntat dels coprínceps sobre els plantejaments bàsics del futur desenvolupament institucional del coprincipat. L’esdeveniment es produí gràcies a una pluralitat d’antecedents, que constituí una mena d’ecosistema impulsor i propici.

Primejà la personalitat d’ambdós coprínceps de formació humanista i amb un llarg rodatge postgraduat de docència, així com amb experiència en l’exercici d’altes responsabilitats institucionals. Pompidou com a primer ministre sota la Presidència de De Gaulle, amb qui compartí l’objectiu de descentralització del sistema administratiu francès amb la creació de regions i la renovació del Senat. Dissentí, però, en la configuració de la reforma i en el ritme de la seva implementació; fet que conduí a la seva substitució per Couve de Murville. Després de la dimissió de De Gaulle per la pèrdua en el referèndum del 27 d’abril de 1969, Pompidou fou elegit president de la República. L’experiència de Martí era més reduïda, però no menys complexa. La seva relació amb el règim vigent a Espanya no era fàcil. Subsistien els conflictes inveterats amb França sobre l’estatut pretesament diferenciat dels coprínceps i inclús sobre la sobirania mateixa d’Andorra; tenia, però, la percepció que el seu pensament i iniciatives al respecte no arribaven genuïnament a la persona del copríncep francès.

En el dit ecosistema operaren també les relacions entre els serveis dels coprínceps, perquè havien assolit un grau excel·lent, particularment entre llurs Delegacions Permanents. En aquest àmbit primejà el prefecte Gilbert Carrère (1925-2015), prohom d’entre “enarques” i mestre en un exercici del poder amb subtilesa i ensems amb “auctoritas”. Prenia sempre en consideració la previsió racional de les interaccions, que l’exercici de l’autoritat suscitaria en els individus i en els col·lectius, els institucionals inclosos, com qui cerca una carambola propiciadora d’un pas ulterior volgut. Un savoir faire que l’integrà en l’equip tècnic de l’Elisi l’any 1973, des d’on contribuí eficaçment a promoure la relació directa i personal dels coprínceps a Cahors, que el copríncep Joan Martí li encomanà.

Òbviament, el parangó de l’esdeveniment de Cahors, emprat en el títol d’aquest escrit, escau solament com un símil per assenyalar els acords adoptats allí pels coprínceps com un nucli gràvid i de la més alta potencialitat en la determinació de l’endegament, la direcció i la qualificació del futur desenvolupament institucional andorrà. Tres d’ells són bàsics i clarament expositius:

1. La identitat, independència i sobirania d’Andorra com la base del seu desenvolupament institucional. El copríncep Pompidou l’assenyalà com un recorregut de llarg abast que devia ser conduït pels coprínceps, a fi d’evitar apetències o pretensions d’Espanya i de França contràries a la dita base.

2. L’endegament de l’acció exterior d’Andorra. A la proposta del copríncep Martí, en aquest sentit el copríncep Pompidou assentí obliquament afirmant que ell no es preguntava, com Stalin, quantes legions tenia el Papa; un circumloqui amb el qual s’apartava del denominador comú de teories que pontificaven sobre una pretesa manca de paritat entre els coprínceps. L’acord es traduí immediatament en realitzacions concretes decidides conjuntament pels coprínceps.

3. L’impuls per fer avançar el desenvolupament institucional. Des d’una mera anàlisi general de la situació del país aparegueren qüestions de divers ordre que requerien revisió o reforma, tant en l’àmbit dels poders dels serveis dels coprínceps, com en l’àmbit propi de les institucions elegides, inclòs l’àmbit de les de competències compartides, que era de major dificultat. Per a l’endegament de la recerca dels canvis necessaris s’imposà l’estil de Gilbert Carrère: negociar amb les autoritats elegides i, si no s’assolia un acord, els serveis dels coprínceps adoptarien les disposicions pertinents. Les matèries aleshores sensibles, com la regulació del moviment migratori i del seu treball, ja feren albirar espais de reforma que exigirien ser harmonitzats amb tot el conjunt del marc institucional en profunditat.

La línia d’actuació acordada a Cahors tingué un primer efecte amb la regulació del contracte de treball per Decret dels Delegats Permanents dels Coprínceps, del 15 de gener del 1974, sense que suscités una oposició formal. En canvi, en matèria d’immigració emergí el paradigma previst a Cahors arran del Decret dels Veguers del 2 de gener del 1975, enfront del qual el Consell General decidí endegar una reforma de les institucions a partir de una “Memòria” de les seves propostes, la qual fou presentada als coprínceps a l’abril de 1978, que l’havien requerit terminantment.

Els serveis dels coprínceps s’aplicaren sense demora a l’execució dels acords de Cahors en els àmbits de les seves competències, primordialment en el de la justícia penal, l’estructuració tradicional de la qual inquietà Pompidou, conscient de la seva significació negativa tant en l’àmbit interior com en l’àmbit internacional per la manca de divisió de poders i de garanties dels drets de les persones encausades.

Malgrat aquest endegament primerenc i la creació de la parròquia d’Escaldes-Engordany immediatment després de rebre els coprínceps la referida “Memòria” que la proposava, sobrevingué una paràlisi del desenvolupament dels acords més transcendentals de Cahors, evocats en els anteriors 1 i 2, deguda al seu manteniment inamovible pel copríncep Martí, recolzat per l’assumpció que en feu el Consell General en la seva proposta de reforma del 1978, i per la involució, també inamovible, seguida pel copríncep Giscard d’Estaing (1974-1981). Calgué esperar fins a la dècada del 1980, quan el desenvolupament andorrà feu emergir una presa de consciència sobre la necessitat de retorn a aquell punt de partença del 1973, inclús en molts dels que no el coneixien o no l’havien compartit, i obtingué progressivament i personal l’impuls del copríncep François Mitterrand (1981-1995). La convergència dels poders públics andorrans rebé l’assentiment del detentor únic del poder constituent en el referèndum constitucional del Poble Andorrà del 14.03.1993. El moviment amb origen a Cahors assolia definitivament la meta.

Com a únic supervivent d’entre els testimonis presencials de l’esdeveniment de Cahors, m’he considerat en el deure de memorar el seu 50è aniversari des del meu convenciment del seu relleu en la memòria històrica de l’Andorra del segle XX .