Facilitats

Aquesta setmana passada s’ha fet realitat l’habilitació de la “finestreta” específica per a la gent gran i els anomenats discapacitats, a tràmits de Govern, l’Agència tributària i Immigració. Queda així satisfeta una més de les demandes formulades per la Federació de la Gent Gran per a dos dels col·lectius més nombrosos i amb necessitats específiques del país; potser de les entitats que més difonen les reivindicacions pròpies, juntament amb d’altres com ara l’Assandca, que promou la lluita contra el càncer.

Diverses vegades han sorgit veus criticant la discriminació d’alguns col·lectius, entre els quals els dels padrins i les padrines. Tanmateix, les persones d’edat avançada ensopeguen amb dificultats davant la “vida moderna” i alguns dels seus aspectes, com ara la informàtica. I tanmateix no es tracta de donar privilegis excepcionals, sinó de normalització o, si es vol, de justícia social elemental per a les persones afectades (més que beneficiàries) d’unes pensions mitjanes que, amb les successives millores, tot just arriben als 737,12 euros al mes, per dotze pagues, mentre l’USDA no aconsegueixi la tretzena que reclana.

Al sud del Runer, centenars de milers de persones van aconseguir, amb un manifest col·lectiu, que les entitats financeres atenguin els clients personalment, i no tan sols mitjançant els caixers automàtics. En aquestes valls no ha estat necessària una campanya equivalent, per les característiques de la banca privada local. Però ja es va fent notar la tendència a la informatització dels tràmits i certificats, com ara els oferts per la CASS.

Un lloc per atendre específicament les persones amb menys facilitat per acomplir els tràmits necessaris per a la vida quotidiana és un tret propi dels estats socialment i política avançats, on sempre cal un pas més en el camí a la perfecció del benestar col·lectiu. Un camí que sembla sense final, perquè sempre hi caben més passes endavant. Sense topalls ni espenyadors per on caure.

En aquest cas, els avenços més immediats a enllestir semblen els llocs d’atenció específics, les “finestretes” per facilitar l’accés dels col·lectius que ho necessiten, també, als comuns i a la Seguretat social, on sembla possible sobretot una millor senyalització. Més, quan la ministra Marin explica que per a la fita aconseguida “no ha calgut la dotació de ‘grans infraestructures’”. Una manera de dir que era un pas ben fàcil de donar.

El següent dels passos pendents en la satisfacció de les reivindicacions de la gent gran sembla la fórmula de l’anomenat “tercer pagador” dels medicaments dispensats amb recepta a les farmàcies i que sembla ben proper; “al caure”, com s’acostuma a dir.

Les experiències prèvies en les consultes mèdiques i en les proves a laboratoris d’anàlisis han demostrat que el sistema no suposa una complexitat més gran per als sistemes informàtics pertinents, ni un increment de la despesa. El darrer pretext pendent d’eliminar és la generalització de la recepta electrònica, sempre que l’agilitat i el control millorats no esdevingui un nou obstacle per als usuaris del sistema. Al cap i a la fi, qui recepta és el metge (o metgessa); és en qui caldria fixar sobretot la vigilància si es volen evitar abusos, que en tot cas serien per condescendència amb alguns pacients, o això sembla.