Busco pis

“Coneixes algú que tingui pisos per llogar? El meu propietari vol reformar el meu i, ves per on, em rescindeix el contracte d’allà on he viscut durant més de 25 anys. Tal com està el mercat, no sé si trobaré algun lloguer raonable.”

Aquesta és part de la conversa que vaig tenir fa un mes amb la Maria i un mocador a les mans per eixugar-se les llàgrimes que li rajaven dels ulls mentre m’ho explicava. Té 64 anys, està separada i viu sola. Té una feina de la qual està contenta, però amb un petit sou de 1300 euros. El seu fill viu fora d’Andorra. Fins ara ha pogut anar vivint sense grans luxes ni grandeses, però perquè el lloguer que ha pagat fins ara de 540 euros li ha deixat un petit marge per estalviar encara algun dineret.

La Carolina és una altra de les persones que molt recentment han compartit amb mi la seva situació.

“El meu propietari vol reformar el meu pis, el del costat i els dos de sota. Tenim fins al mes de març per trobar una alternativa, però ja ens ha dit que quan els tornarà a posar al mercat hi haurà de revertir el cost de les obres i que, per tant, doblarà el preu que paguem actualment. Tot i guanyar un sou de 2500 euros em costa arribar a final de mes. Visc sola, la meva filla està estudiant a Barcelona i ja afluixo prou la bossa per pagar-li una carrera fent front a les despeses abusives de la universitat i del seu allotjament, així que imagina’t ara. No vull demanar ajudes a ningú, només vull poder cobrir les despeses treballant dignament, com ho he fet fins ara. No sé com ho faré. No faig més que pensar-hi nit i dia. És un malson. Estic desesperada.”

Un altre cas és el d’una parella de joves jubilats als quals també se’ls rescindeix el contracte de lloguer que tenen des de fa més de 30 anys. Si d’aquí al mes de gener no troben cap pis amb un lloguer similar per tal que puguin sufragar-lo amb la pensió que els ha quedat, acabaran marxant a la Seu d’Urgell, sí, senyors... però a casa dels seus pares.

Un matí, fent un te en una cafeteria del centre d’Andorra la Vella i mentre donava voltes a com encarar aquest article d’opinió, sense voler-ho, vaig sentir la conversa entre dues parelles de fora del país que estaven assegudes prop meu. Parlaven fort i, pel que sembla, una d’elles té previst venir a viure al país perquè l’home, d’uns cinquanta anys, explicava als altres que havia trobat un pis a un poblet de la parròquia de Sant Julià de Lòria per un lloguer de 1800 euros al mes i que els semblava, a tots quatre, la mar de bé i amb un preu força interessant.

Antagònic, oi? Doncs està arribant el dia en què les persones de classe mitjana d’Andorra, la capa social dels assalariats, dels treballadors, que són la base de l’economia productiva, perden l’estabilitat econòmica i el poder adquisitiu pels quals han lluitat. L’arribada de persones estrangeres d’alt poder adquisitiu, així com la inversió estrangera, han fet pujar el valor del mercat de lloguer i alguns propietaris se n’aprofiten també per obtenir-ne més guanys. Dic “alguns” perquè la majoria, per sort, mostren solidaritat i empatia. L’arribada de nous residents és necessària, però ha d’estar equilibrada. La crisi de l’habitatge, pot provocar una fractura social i ser un element desestabilitzador i fragilitzador de la societat andorrana.

Per aquest motiu cal actuar amb fermesa, limitant la inversió estrangera destinada a adquirir béns immobles a través de quotes. Cal actuar també incrementant progressivament l’impost de transmissió patrimonial per tal de desincentivar la compra d’immobles quan aquests estan dirigits a l’adquisició de segones o terceres o més residències. Hem de refermar també la moratòria quant als pisos turístics i agilitzar el registre de pisos buits per posar-los al mercat a través d’incentius fiscals, entre altres mesures.

Només així podrem reduir la tensió del mercat de l’habitatge i fer respectar el que remarca la nostra Constitució en l’article 33 del capítol V: els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d'un habitatge digne.

*Els testimoniatges i les situacions són reals. N’he canviat únicament els noms per preservar-ne la identitat.

* Mª Àngels Aché Feliu, Consellera general Grup parlamentari de Concòrdia