Parlem de cinema

Els agrada anar al cine? A mi m’encanta. És un dels plaers de la vida als quals no voldria renunciar, sobretot ara, quan a molts cinemes es poden veure les pel·lícules en versió original. Amb subtítols, és clar, per no perdre’s massa. Un bon costum que l’aparició de les plataformes en streaming ha ajudat a fer que ara hi hagi més sales que optin per aquesta opció. I si bé és cert que hi ha bons doblatges, res millor que escoltar la veu original del protagonistes d’una cinta.

Ho repeteixo, m’agrada molt anar al cine, però hi ha molts motius que, malauradament, et poden espatllar una vetllada, i potser aquesta és la raó per la qual intento anar a sessions en hores sovint intempestives.

Anem per ordre. En primer lloc, el menjar i la beguda. I el soroll que comporten, a part de la mala educació d’alguns consumidors. No és sols el costum de menjar crispetes, sinó també l’obertura de bosses de patates i dolços, i xarrups a begudes per acabar el que queda al fons del got: eslurp… xrrup.

En segon lloc, trobem els mòbils. A les sales t’avisen que els posis en silenci i no els facis servir, però hi ha molta gent que no pot passar més de mitja hora sense saber si té un missatge o si algú conegut ha penjat un post a Instagram.

Després apareixen els que no mengen ni miren el mòbil, però que tampoc saben estar sense xerrar. Has vist això o allò?, o, encara més difícil, converses que t’anticipen el que passarà al final de la pel·lícula segons la seva sapiència cinematogràfica.

A l’estiu, el quart lloc se l’emporta l’aire condicionat. Vaig sempre preparat; exagerant una mica, m’emporto l’anorac i el passamuntanyes. El cert és que el climatitzador no té límits, o no és compleixen, i la sala està més freda que la nevera de casa.

Per acabar podríem parlar de la higiene personal. Les butaques són tan còmodes que no costa gens veure gent descalça amb els peus a la cadira, per posar un exemple suau, tot això sense comptar com queden les sales en acabar la sessió.

Ah! i també dues petites mencions a la gent que arriba amb la pel·lícula començada i travessa tota la fila, o els que des del darrere et van donant copets a la butaca.

Em deixo els nens, pobrets! Aquí, però, no tinc res a objectar. Ells no en tenen cap culpa i si vas a veure una pel·lícula per a infants ja saps on et poses.

Sí; m’encanta anar al cinema, però cada dia m’ho posen més difícil.