I tot per una entrebancada al carrer

Es veu que un dia de l’any 1927, l’actriu del cinema mut Norma Talmadge, en passar per davant de les obres de construcció del Teatre xinès de Grauman, a Hollywood, va entrebancar-se i es va fotre de morros contra el terra deixant les empremtes de mans i peus sobre el ciment de la vorera encara fresc.

Aquella circumstància de la providencial caiguda de l’actriu sobre el ciment seria hàbilment aprofitada pels espavilats i poderosos propietaris del teatre, Mary Pickford, Douglas Fairbanks i Sid Grauman. Hi ha una altra versió més prosaica d’aquesta història, però què voleu que us digui, a mi m’agrada més la de la Norma Talmadge perquè és molt més glamurosa i com diuen els italians: “Se non è vero, è ben trovato.” El divertit, no obstant això, és que, més endavant, no totes les estrelles del cinema hi deixarien les empremtes de les seves mans: Groucho Marx hi deixaria les del puro que mai no es treia de la boca, Bob Hope la del nas, Harold Lloyd les de les seves típiques ulleres, John Wayne la del seu potent puny, amb el qual havia repartit tanta llenya a tort i a dret, i el primer cowboy de la pantalla, Tom Mix, hi deixaria la del seu cavall Tony, amb el qual tant havia galopat pel Far West.

El que sí que sabem amb certesa és que el dia de la inauguració oficial de les empremtes del Hollywood Boulevard va ser dissabte 30 d’abril del 1927. Grauman va voler que els primers a posar-hi les mans fossin Mary Pickford i Douglas Fairbanks. Dies més tard, dimecres 18 de maig, Norma Talmadge hi deixaria públicament les seves. Per cert, el mateix any 1927 s’estrenava el considerat primer llargmetratge sonor de la història, El cantor de jazz, dirigit per Alan Crosland i interpretat pel Al Jolson, un esdeveniment que s’explica molt bé a la pel·lícula musical Singing in the rain.

El Teatre xinès de Grauman, situat al 6.925 de l’esmentat Hollywood Boulevard, aixecaria la persiana dimecres 18 de maig també de l’any 27 amb l’estrena de Rei de Reis, de Cecil B. de Mille, i més endavant, dalt del seu escenari s’hi lliurarien els premis Oscar durant els anys 44, 45 i 46. Avui, just a l’entrada hi ha les petjades de centenars de celebritats artístiques i alhora també les de la mare de Sidney Patrick Grauman, el promotor, constructor i director del local durant anys, tot un detall.

Tornem, però, a l’encisadora Norma Talmadge, que enguany fa 66 anys que moria a Las Vegas i que l’any passat va fer un segle que va rodar Smiling Through, considerada la seva millor pel·lícula, en què feia parella amb un actor que, atenció, es deia Harrisson Ford, però no l’actual Indiana Jones, sinó el nascut a Kansas el 1884 i mort el 1957 a Los Angeles. Talmadge també treballaria molt amb Gilbert Roland, amb qui viuria una apassionada relació sentimental que desembocaria en divorci del seu marit i soci, Joseph M. Schenck. Malgrat separar-se, ell la seguiria ajudant en la seva carrera artística.

També vull recordar que un dels cunyats de l’actriu era Buster Keaton, casat amb Natalia Talmadge. Aquí hem de fer parada i fonda perquè s’ha d’explicar el periple del Pamplines per Espanya l’agost del 1930. El viatge el farien plegats el genial còmic, la seva dona, Natalia, i Norma per conèixer la península Ibèrica. Arribarien a Sant Sebastià procedents de França i passarien per Madrid, Toledo, Sevilla i Màlaga, un tour que va ser recollit a bastament per tota la premsa del país. I ves per on! Gilbert Roland també viatjaria amb ells. Són molts els que asseguren que el galant mexicà en realitat era espanyol nascut a Bilbao de nom Luis Antonio Dámaso Alonso. El seu pare, matador de toros, sempre declararia que Gilbert havia nascut a la capital biscaïna, fet que feia presagiar que el fill seguiria la vocació del progenitor.

Buster Keaton era un home cultivat i el seu principal interès en trepitjar territori espanyol era conèixer personalment poetes i artistes de l’anomenada Generació del 27, una recomanació que li havia fet el cineasta i artistòcrata Edgar Neville, un personatge interessant i curiós nascut a Madrid de pare anglès que treballaria a Hollywood de la mà de Charles Chaplin. Neville l’any 1952 rodaria una de les grans pel·lícules que s’han fet mai sobre el flamenc: Duende y Misterio del flamenco, amb Antonio Ruiz Soler, el llegendari Antonio. Òbviament, en trobar-se en terra hispana, a Keaton i a Roland també els convidarien a gaudir de corrides de toros, en què Gilbert es trobaria com peix a l’aigua en portar sang de lidiador a les venes. És de suposar que les senyores es quedarien a l’hotel o sortirien de compres ja que no se les veu a les fotos presenciant les corrides.

Per cert, en un proper article parlarem de les deu pel·lícules, més aviat curtmetratges muts, que Norma Talmadge va rodar el 1914 al costat d’un famós latin lover de Hollywood nascut a Madrid el 1887 i que arribaria a rivalitzar amb Rodolfo Valentino i Ramon Novarro. Es tracta d’Antonio Moreno, qui també treballaria al costat de Greta Garbo, Pola Negri, Gloria Swanson i altres rutilants estrelles de la pantalla d’aquells anys. La Swanson seria aquella estirada Norma Desmond a Sunset Boulevard de Billy Wilder, un nom inspirat en Norma Talmadge, de la mateixa manera que la mare de Marilyn Monroe posaria el nom de Norma a la seva filla en homenatge precisament a la gran actriu del cinema mut. “Rien ne va plus”, que diuen els crupiers!